Adéu a Víctor Nubla, ànima de Gràcia Territori Sonor i del LEM

Falta espai (per Javier Calvo)

És una broma cruel del destí haver de descriure el Víctor Nubla en poques línies, i a sobre per acomiadar-lo. No sembla que li pugui fer justícia cap resum de la seva vida i la seva persona. Nubla va ser amic de moltíssima gent, mentor d’encara més gent, promotor incansable de les arts, pare espiritual, figura carismàtica, llibertari radical, prankster surrealista, dandy, amant de la vida, ídol de la nit, esperit tavernari i excèntric professional. I no va ser tot això per separat, sinó tot alhora sense cap esforç. Va tocar i va il·luminar tantes vides durant quatre llargues dècades que era comú passejar amb ell pels carrers de la Vila de Gràcia sense creuar-se amb ningú que no el conegués. Tenia una generositat llegendària. Tenia una passió per absolutament tot el que feia i deia -i per tot aquell o aquella que l’enlluernés o l’enamorés- imparable i indescriptible.  Era un esclat continu de vitalitat. Era la persona més jove que he conegut mai, i per això és un crim còsmic que s’hagi mort abans de temps. Tenia moltes, moltíssimes coses més per fer.

També va ser l’artista viu més interessant que he conegut. Com a músic i com a escriptor, era l’últim supervivent d’una tradició d’avantguarda subterrània -radical, llibertària, paròdica, irreverent, punk i surreal- que es remunta als anys 60 i que ja és per fi poc més que un record. Amb la mort del Nubla pràcticament es pot dir que ha mort del tot Barcelona. Dins la seva obra literària –que crec que va assolir la seva cúspide amb aquest llibre monumental titulat Cómo caza un dromedario– confluïen Swift, Jarry, Carroll, Adams i Dick, una obra tan inclassificable com extraordinària que potser va quedar a l’ombra d’una obra musical extensíssima i encapçalada per aquesta enormitat que és Macromassa. No tinc cap inconvenient d’admetre que va ser segurament l’únic geni veritable que he conegut en la meva vida.

Nublado, que nos es poco (per Lucy Tcherno Ivanenko)

Jo em vaig mudar al número 46 de Milà i Fontanals, sense saber que ell vivia al número 45, a tocar del que Víctor Nubla denominava el Centre Místic de l’Univers. Només entrar en la seva àrea d’influència, t’arrossegava a l’esfera de la Màgia Tridimensional Perenne, de la qual no te’n tornes a sortir mai més. Ell diu què l’energia tel·lúrica de la plaça del Raspall atrau a tots els excèntrics i als il·luminats al barri. Dono fe. Catalogador de peces de puzle trobades al carrer. Fotografiador del seu llit desfet cada matí. Sintonitzava la ràdio clàssica al seu lavabo les vint-i-quatre hores del dia, per incrementar les probabilitats que l’aplaudís tot el públic de l’Orquestra Filharmònica de Viena mentre pixava. Músic experimental abans que existís la definició. Escriptor patafísic. Cuiner mediterrani majúscul. Per la seva taula rodona, sempre tapada amb una estovalla de finíssims quadrats blancs i verds, han passat les ments més estel·lars del barri i de la galàxia, a compartir olives, sons i metafísica. La nostra història, quan vam ser durant set anys primer el trio (amb Sebastià Jovani) i després el Dúo Dinámico de Gràcia Territori Sonor i el Festival LEM, serà per a mi, la Setena Història Màgica de Gràcia que no va arribar a escriure. Llegenda, els carrers de Gràcia recordaran per sempre les teves llums i ombres.

N.U.B.L.A Aixònoéspànic. Repetim, AIXÒNOÉSPÀNIC! / Ara, és Massa Fosca la notícia per no fer-ne un gra Macromassa. / Els Hechos Pérez és que el nostre Neumàtic Nubla / ha iniciat el seu viatge de retorn a Próxima Lejana. / Això ens ha deixat una mica Armas Mosca, / ja que esperàvem poder prendre l’última copa / al Centre Místic de l’Univers. / Però el regal de Gliese que ens queda, és. / Àgape su voluntad en la Tierra i en Alfa Cinco. / En resum: NO QINQEN! / Nostálgica Urticaria Bebedora de Lenitivos Abnegados / Neurótica Untuosa Bruja de Lisonjeros Alimentos / Numismático Ungüento Balanceador de la Levedad del Alma / Nubla: Hasta luego, y gracias por el pescado! – Siempre Tierna, Lúcida Uérfana de Carismático Yunque (L.U.C.Y. de Tchernóbil).

El Efecto Nubla (per Ignacio Lois)

Se ha marchado uno de mis mejores amigos y todo lo que pueda decir de él es poco, por mucho que me extienda. Podría hablar de su centenar de discos, de sus decenas de libros, de los miles de conciertos que ha organizado. De sus dibujos y acuarelas y portadas de discos. Podría llenar páginas así y no decir nada, pero en el fondo todo eso lo sabe cualquiera y supongo que para eso están los periodistas profesionales de los periódicos.

Quizás deba circunscribirme a algo más personal y hablar de las cosas que hemos hecho juntos. Un disco maravilloso, varias grabaciones aquí y allá, conciertos, espectáculos, lecturas, el juego del 42 y su respectiva Benévola Federación, la Agencia de Coartadas La Irrastreable Hnos. O bien de las tantísimas cosas que he aprendido de él. Miles de anécdotas que se agolpan en mi mente. Imposible.

Hablar de su generosidad también sería interminable. Entre tantos proyectos propios siempre encontraba la manera de apoyar los proyectos de los demás. Estoy convencido de que buena parte de la escena experimental barcelonesa se debe a lo que llamo Efecto Nubla, que era básicamente Víctor conectando gente entre sí y animándoles a hacer cosas.

Víctor Nubla ha pasado 557.934 horas de frenética actividad en este mundo (en agosto de 2013 celebramos su medio millón de horas en el bar 68), y no puedo más que estar agradecido por que haya compartido un buen puñado de ellas conmigo. Hasta luego, y gracias por el pescado.

El Centre Místic de l’Univers (per Èric Lluent)

Sabeu aquells glops de cervesa que et fan considerar, per un instant, que la vida és meravellosa? Escoltar el Nubla era assaborir aquesta sensació a cada paraula que sortia dels seus llavis, amb aquell to de saviesa i dolçor que t’acompanyava a un viatge més enllà de la raó i d’allò perceptible. Quina putada, Víctor. Recordaré sempre l’escena de la darrera gran conversa que vam tenir, el novembre de 2017, a Cal Mingo, de l’Abaceria. Dic escena, perquè ara mateix intento pensar amb el que em vas dir però el soroll de la teva mort m’impedeix recordar les paraules exactes. Recolzats a la barra, menjàvem seitons i olives i una mica de truita, i bevíem cervesa, una rere l’altra, i fumàvem. Em vas parlar molt del teu passat, d’allò més personal, potser era la primera vegada que ho feies, i em vas fer riure, com sempre. Ara que no em respondràs el missatge de rigor cada vegada que baixo a Gràcia, procuraré imaginar que dos homenets minúsculs t’han clavat una diminuta agulla al turmell i t’han fet tan petit que ja no et podem veure, però que encara et podem sentir i escoltar. Has viatjat per la vida cercant el Centre Místic de l’Univers, i fa uns anys vas proclamar que aquest es trobava a la Bodega Marín. Jo aquesta nit ho veig molt clar que el Centre Místic de l’Univers eres i ets tu. No t’oblidarem mai, Víctor.

A la ‘Gidouille’ (per Aleix Salvans)

Un geni, un mag, un motor, un mestre, un amic. En Víctor Nubla era tantes coses alhora que la seva pèrdua se sentirà a través de l’espai i el temps en tots els multiversos que han estat, són i seran. Com a geni, un artista amb un imaginari, una visió i una militància inabastables. Com a mag, un creador de situacions increïbles com cap altre. Com a motor, l’impulsor de tants projectes, xarxes, obres, amistats i complicitats que és impossible entendre aquest país, aquesta ciutat, Gràcia i el seu estimat Tucston (no, Tucston) sense ell.

Com a mestre, una persona generosa amb allò que sabia i encara més amb allò que no sabia, que per cada resposta et despertava cinc preguntes i que sempre era a punt per, de cop, aixecar-se, buscar un llibre als prestatges pleníssims del seu menjador i deixar-te’l amb un simple “té”. I com a amic era, com van dir els Males Herbes, el millor conversador del món, algú amb qui les hores es feien curtes, amb qui sempre podies comptar i que poques vegades demanava res.

Excepció meravellosa, en Víctor només es pot explicar, si és que es pot, a través de la ‘Patafísica. El buit que deixa, en canvi, és inenarrable. Potser només ho pot explicar ell perquè hi ha coses que només sap ell, “i a tu què collons t’importa?”. Potser ho està escrivint, o composant, o dibuixant, o… al futur, on ha tornat per estalviar-se el que està passant i el que ens queda per passar. Perquè conèixer en Víctor Nubla és saber que tot és possible.

En record de Víctor Nubla:

Nubla era un home molt especial, lliure, ultralocalista, misteriós, erudit en les seves matèries: la música, la ciència-ficció, Philip K Dick, les novel·les futuristes sobre pandèmies globals, la novel·la negra (…); experimentador de mena en qualsevol àmbit de la creació, la política i l’escriptura; hedonista, Epicur, amant del coneixement i l’art. D’esquerres, estrateg i tecnòleg. Un selenita, que havia aconseguit romandre a la Terra creant el seu món, sempre a prop d’alguna pedra de carallots, al centre de l’univers: Gràcia.

Io Casino

Al Víctor el trobava pel carrer, de tant en tant. Una ràpida salutació amb la mà o una xerradeta. En la penúltima conversa vam parlar de la seva interpretació al concert de comiat del Pascal Comelade. I, en la darrera, va compartir l’entusiasme amb el que l’Albert Guitart m’havia parlat de Tuna Pase, programada en el passat LEM. El record del Víctor romandrà en mi amb un aprenentatge: obrir més les orelles en sentir (i no només escoltar) la música.

Jordi Farriol

Estimat Víctor (Nubla): vas fundar i dirigir Gràcia Territori Sonor i el Festival LEM. Hi vas posar tota la teva creativitat i convicció i molts ho vàrem gaudir. Et trobarem a faltar i mai oblidaré les entranyables estones de conversa i música que vàrem compartir. Abraçada, amic.

Ferran Mascarell



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *