Dins de la galàxia Nubla

Societat

Foto: Albert Salamé / VWFoto

per Albert Balanzà

Vaig entrar a La Sal del carrer Tordera i, abans que em cremessin els ulls de la picor per l’habitual alta densitat del fum i que l’hagués de calmar pujant a un tamboret per arribar als esquifits sortidors d’aire condicionat, allà, a la punta de la barra, a les tres de la matinada, amb la regidora del districte, Teresa Sandoval, hi havia en Nubla fent birres. No vaig voler interrompre.

En aquell temps no existia ni l’Independent  però sí VilaWeb Vila de Gràcia, i el nostre territori compartit amb els Gràcia Territori Sonor era La Nyola (ara L’Entresol), el Via Fora, La Sal, el Mi Bar o la sala d’actes del Districte quan en Víctor decidia que aquell receptacle fred i institucional era reconvertible en sala de concerts d’una música que no enteníem. No havíem viscut L’Orquídea de Bruniquer ni el primer KGB, on Nubla deia que mai hi havien encès el llum, però ens atrevíem amb el chien catalan dels Vagina Dentata Organ i intentàvem pujar a l’artefacte LEM, cada any amb un nom diferent.

Mentrestant, Nubla, el gran homenot de Gràcia, lluny de les capelletes i de les tradicions diverses que mai es toquen, ens anava atraient a tots cap al seu camp de gravitació. Només ell, que havia tocat amb més de 400 músics, defensava que la seva era una professió de suma i no d’aïllament, i ho posava en práctica vital. Havíem entrat en la seva placenta i ens hi trobàvem bé: va ser protagonista de la primera entrevista que vaig fer a l’Independent, al número 1, i ell sempre es va reivindicar com a columnista del setmanari. Un honor.

Clandestins com érem en aquells primers anys de periodisme local, el mestratge del professor gal·làctic ens feia avançar en dies irreversibles al bar de l’Abaceria amb uns seitons entremig o al Tossal menjant un bon plat de vianda, i en nits també irreversibles abraçàvem les teories de la cosmogonia segons la qual només hi ha un centre de l’univers, la Bodega Marín, i a la plaça del Raspall hi ha un subsòl tel·lúric que ens xucla a tots. Aquesta era la galàxia Nubla, un lloc que no surt als mapes i on sempre hi sona Ràdio Pica. Siguem dignes hereus d’aquestes altres músiques natives.