Emergència habitacional en temps de confinament

Foto: Mercè Serramalera

per Yusef Quadura Izquierdo, conseller d’habitatge i polítiques socials del Districte de Gràcia

Tot s’ha aturat. Els carrers estan deserts, la majoria de comerços dels nostres barris han tancat, i les escoles estan buides. El COVID19 ha pogut amb el ritme frenètic del dia a dia a Gràcia i Barcelona, aturant-ho tot. Tot, excepte un tema: l’emergència habitacional que patim en el nostre districte, no només no l’atura aquest virus, sinó que la fa més evident que mai

S’han pres mesures importants a tots els nivells per tal d’assegurar que al menys, mentre duri aquesta crisi, tothom pugui continuar a casa seva, sense l’amenaça imminent d’un desnonament sorpresa, i amb alguns ajuts (de vegades, insuficients) per tal d’afrontar el lloguer.

Però si mirem una mica més enllà, aquests moviments, tot i donar una sortida per la situació actual, no solucionaran alguns dels problemes estructural i de fons que tenim a Gràcia. El primer, uns lloguers cada dia més desorbitats, sense cap normativa per regular-los davant del capitalisme salvatge; és imprescindible continuar demanant la regulació dels lloguers, com ja fan moltes altres ciutats europees. El segon problema, un parc públic de lloguer casi inexistent, que no arriba a l’1% del total del districte: concretament 246 habitatges de protecció oficial, a un districte que compta amb més de 55.000 habitatges en total; aquesta xifra queda molt lluny del 25-30% d’altres ciutats europees de referència. Cal tenir en compte que l’any 2019, hi havia 2.767 sol·licitants d’habitatge de protecció oficial a Gràcia, una gran demanda, 10 vegades més que l’oferta existent.

Per crear els barris que volem, hem de poder sumar i equilibrar tots els elements que són necessaris, des dels més obvis com incrementant el verd, pacificar i millorar l’espai públic, als menys evidents com millorar l’atenció social i poder proporcionar habitatges per tothom. Si només millorem els aspectes obvis, estarem fomentant la desigualtat als nostres barris, deixant enrere les persones més vulnerables, que també formen part de Gràcia. Només treballant aquests dos grups alhora aconseguirem avançar cap a un districte (i una ciutat) més just i habitable.

Mentrestant, el Districte ha d’atendre cada any més i més persones i famílies vulnerables que pateixen assetjament immobiliari, no poden afrontar les pujades de lloguer, o es veuen expulsats dels barris on viuen. I la Gràcia post-COVID19 es veurà encara més afectada.

Hem de continuar treballant per garantir el dret a l’habitatge, i és imprescindible que, quan passi aquesta emergència sanitària, totes les administracions col·laborem de manera decidida per fer-ho. Ara més que mai, cal un consens ampli per crear habitatge social i protegir-nos de futures crisis, pel bé de tothom, deixant a un costat els interessos privats i apostant per un parc públic digne a llarg termini.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *