Cinc anys de ‘El Rellotger de Gràcia’

per Jordi Margarit

Una de les reflexions que m’agradava fer fa cinc anys i que entenc que ara és igual de vàlida era que un dels èxits de la versió teatral d’Enric Sunyol de la novel·la El rellotger de Gràcia, de Joan Lafarga, va ser que tot va anar de cara. En cap moment es va pensar a suspendre els tres dies programats i, amb ells, tota la bona feina que es va fer per part de tots els que vam formar part del projecte. Recordo que hi  havia qui deia que això era el de menys, i que l’única cosa que comptava, aleshores, era el treball enèrgic i l’esforç perquè el projecte sortís endavant. Ignoro si ara mantindria la mateixa opinió amb el que es coneix com a pandèmia del Coronavirus COVID-19, que ens ha confinat a casa, confiscant-nos, també, parcel•les de llibertat i de vida, i no sempre des d’una UCI. Però aquesta reflexió avui no toca.

El cas és que aquests dies, i com mig de passada, s’han celebrat els cinc anys d’aquella gran aventura, d’aquella gran epopeia a la gracienca com, possiblement, diria un dels  protagonistes. I com a participant actiu em ve de gust tenir-ne un record en públic. Encara que només sigui per no oblidar un passat de només fa cinc anys, o alguns dels moments més hilarants viscuts enmig d’un vestidor, mentre hi havia qui reflexionava, entre somriures i abans de sortir a escena, sobre els mals col·laterals del restrenyiment crònic. Un record per aquells temps i dies únics, perquè van ser nostres i de ningú més, perquè van representar un teló de fons magnífic per a un temps d’esperança per un país que havia de ser nou i millor, i perquè després d’aquells dies màgics res, absolutament res, va tornar a ser i ha tornat a ser com aleshores. Com la carrossa de la Ventafocs que es desfà en una carabassa immensa tirada per uns ratolins que havien estat cavalls, la màgia d’aquells dies també es va fer fonedissa. La política sectària o els egos massa exagerats, qualsevol raó va ser bona perquè la carrossa d’aquells dies també acabés sent una vulgar carabassa immensa tirada per uns ratolins que també havien estat cavalls. 

I és que com sempre passa el món de l’art, com les arts escèniques, res té a veure amb la vida real. Woody Allen ja ho va dir a La Rosa Púrpura de Cairo i, evidentment, la versió teatral de El rellotger de Gràcia no n’havia de ser un excepció. Qui sap si és per això que m’agrada acotar aquells temps i dies en un sol marc màgic i únic, sense fisures?

Però estem en dies de confinament/confiscament obligat, i és prou càstig com per no mirar d’acabar aquest escrit amb l’anhel de saber-nos que encara ens queden els records. I que el temps i la intel•ligència ens han de fer veure que aquells dies d’abril de 2015 no només estàvem fent una obra teatre, versionant una novel·la amb tints històrics que parlava de Gràcia, sinó que estàvem fent història, escrivint part de la nostra cultura, des de la nostra manera de ser més provinciana possible i des del fet de sentir-nos protagonistes de la nostra pròpia vida, de la nostra Vila.

Ara només cal esperar que el vell piano emmudit es decideixi a retrobar la nota amb què s’obria pas a tota aquella gran epopeia, aquella gran aventura. La resta la podeu posar vosaltres, si voleu, tant els que éreu a l’escenari com els que éreu el pati de butaques, perquè cinc anys després el rellotge del Campanar segueix bategant (a) les nostres vides. Malgrat ara estiguin engarjolades per la por, malgrat alguns ara no ens la deixin respirar amb plenitud.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *