Daus a l’aire

per Carina Bellver

Des de fa un parell de setmanes, el meu avi de 91 anys gairebé no menja. És un dels malafortunats portadors de la Covid-19 malgrat ser, suposadament, assimptomàtic. Està aïllat en una habitació de la residència i no entén per què des de fa set setmanes no pot sortir d’aquelles quatre parets i ningú el va a veure, davant la impotència i el dolor de la família. Al centre, residents i treballadors s’han anat contagiant de coronavirus com el foc encén una metxa. Falta de material de protecció, falta de coneixements sanitaris de prevenció, falta de test, deixadesa i oblit per part de l’administració… Tot ha fet que la resposta a la pandèmia arribés tard, que fos imprevista i improvisada, amb mancances de comunicació, i que les famílies que no podem treure els nostres familiars de les residències estiguem ara a mercè de la professionalitat qüestionada d’uns centres que tenen a les seves mans la vida, entre d’altres, del meu avi mentre miren de reüll no perdre un negoci milionari. Els daus estan a l’aire i les famílies vivim contenint la respiració, amb la certesa de saber que els grans oblidats en aquesta pandèmia han estat els nostres avis. Potser tantes morts a les residències de gent gran (un 30% de les defuncions de coronavirus de tot Catalunya) servirà per replantejar el model? Potser exigirem a l’autoritat competent -la Generalitat- que es deixin de gestionar per empreses privades, que primen els interessos econòmics ? Potser començarem a plantejar-nos que les residències siguin considerades un servei essencial? Potser tot aquest debat queda només en foc d’encenalls i ningú acaba assumint responsabilitats, com pertocaria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *