Cara B

per Jesús Sánchez (@ciutatsatelite)

Has entrat en un túnel d’introspecció obligat per l’actual confinament. Has acabat catalogant una vella caixa de cintes de casset. Te n’adones que bona part son còpies gravades d’altres cassetes o vinils originals. Als 80 eren l’únic recurs sostenible per sentir els grans discos de la música rock. Vas créixer al carrer veient com sorgien tribus de heavys, punks, rockers, Oi’s! o new wave’s. Sabies que per tenir a les teves mans aquell disc clau dels Clash, Bowie o Zeppelin calia esperar (no tenies encara equip de música per gravar i l’hi demanaves a un amic que et gravés una cinta). Un cop la tenies havies de tornar a esperar a que acabés la cara A, per sentir la cara B. Si no volies acabar desenredant els mítics tirabuixons de les cintes de mala qualitat, havies de continuar esperant i estalviar per comprar les cintes de ferrocrom, més cares. També tenies vinils a casa. Els que regalava la caixa d’estalvis, però no eren del teu estil (rumba, balades, cançó catalana). Amb els anys et vas desempallegant del teu fonamentalisme rocker i aprendries dues coses: una, que Camilo Sesto o Nino Bravo també van aportar un gran valor a la música i dos, que les cares B de les cintes contenien autèntiques joies creatives que havies ignorat.

Avui dia, però, tot és més immediat, líquid i efímer. A la teva adolescència quantes vegades havies desitjat tenir tota la discografia que t’hagués agradat tenir i ara la tens davant els teus ulls a un ràpid i compulsiu cop de clic. Així, sense anestèsia. Música que no te l’acabes ni que hi haguessin mil confinaments com l’actual. I sents que perds el valor objectiu d’un be cultural. Ara es tracta de consum cultural pur i dur. El més normal, vaja. Si un dia tanquessin l’accés de tota la música a Internet, què passaria? Desapareixeria la normalitat? Quina normalitat?

És clar que res tornarà a ser com abans. I et poses a pensar perquè molestar-se en esperar el retorn d’una normalitat que de normal no tenia res i la que aspira a substituir-la serà potser pitjor. La cara B és un valor que sens dubte cal recuperar davant la farsa de la normalitat i la felicitat auto imposada. Normal, oi?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *