La bala a la recambra

per Albert Benet

El confinament palesa que alguns podem viure sense futbol però no sense els amics que al llarg dels anys hem anat fent al Sardenya. Les telefonades, els Watsaps i les piulades al Twitter ens han permès sentir de prop l’escalfor d’aquelles persones que formem aquesta altra família nostra: l’Europa. Algunes notícies rebudes han estat tristes. Altres, sortosament, alegres i divertides. De totes les iniciatives digitals que he seguit amb interès, en destaco dues. La primera, la que ha impulsat el grup Ramon Vergés (@GHRamonVerges), fent unes piulades pedagògiques amb una voluntat única: divulgar la història de l’Europa. Perquè que qui perd l’origen, perd la identitat.

La segona interacció que emmarco per al record d’aquest confinament, és el darrer gol que l’ara ja exjugador Javi Sánchez Camacho ha marcat a les xarxes digitals. Mentre alguns només han escrit collonades, en Javi ha radiografiat amb ironia i molt bon humor alguns del futbolistes amb qui ha compartit vestidor al llarg de la seva dilatada carrera esportiva. Amb enginy i un xic de mala llet, l’ex escapulat ha gosat piular que en Cano ja era el capità de l’Europa el 1918, en plena grip espanyola. Al Carlitos Guzman li ha etzibat que és un Sergio Busquets encongit i d’en Putxi  n’ha dit que és com un autòmata del Tibidabo.  Entre moltes altres descripcions bondadoses, ha deixat anar que en Nils Puchades es feia el suec a l’hora de passar la pilota i ha confessat que ell i en Rovira formaven una estranya parella al vestidor.

Si no l’heu seguit, goso recomanar-vos que entreu al seu compte de Twitter (@Javitosanc) i recupereu les descripcions que fa dels jugadors amb passat europeista. Unes piulades innocents que han agradat a centenars de seguidors del futbol català. Des del seu domicili badaloní i sense demanar res a canvi, en Javi Sánchez ha demostrat que manté la mateixa energia positiva que va desprendre les dues temporades que va jugar amb l’Europa. Durant aquella etapa curta va implicar-se al màxim amb l’equip i de seguida va connectar amb el sentiment europeista.  Mai no oblidaré les llàgrimes de decepció i tristesa que l’aleshores 9 indiscutible d’en Dólera va deixar caure al túnel  de vestidors de l’estadi Olímpic del Terrassa. Aquell dia, l’Europa va deixar escapar el títol de lliga i moltes opcions d’ascens. Allò va deixar molt tocat en Javi, que dues hores abans havia motivat els seus companys llegint un text personal curull dels valors que ell representa: honestedat, esforç, sacrifici, lluita, ambició família i orgull de pertinença a un club. Podem dir que el Javi és un veritable professional del futbol amateur. Malgrat el disgust de Terrassa, la temporada del seu debut com a escapulat, aquest davanter que té més força al cap que als peus va fer 20 dianes amb el seu fusell  i es va quedar a un sol gol dels pitxitxis Ernest Forgas (Rubí) i Manel Sala (Manlleu).  

La segona temporada en canvi, va ser poc agraïda per al Javito i penso que ni l’eufòria de la copa Catalunya va esmorteir el cop que li va suposar saber que l’Albert Poch no comptava amb ell per al futur. La seva esposa Noemí i els seus amics van ajudar-lo anímicament i va acabar superant aquell sotrac emocional i esportiu. Va seguir jugant però amb una espina clavada al peu dret. Però la vida dona sempre segones oportunitats i ara amb 36 anys ha anunciat que tenia una bala desada a la recambra del fusell: tornarà al Nou Sardenya com a director esportiu si en David Prats esdevé el president de l’Europa.  Sé que el Javi desenvoluparà el càrrec amb la mateixa passió i professionalitat amb què ha defensat totes les samarretes que ha vestit. I, de passada, aportarà el lideratge i el positivisme que el club necessita per a encetar reptes nous.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *