Les llengües confinades des de la plaça del Nord

per Emili Boix-Fuster

Aquest diumenge passat el Gobierno autoritzava a respirar aire pur. En sortir (ja era hora!) amb els tres nets a la meva Plaça del Nord de Gràcia (la de Barcelona) vaig veure-hi altres infants corrent i empaitant-se amb mascaretes com si fessin un carnaval. Era, però, un esclat de vitalitat encara massa continguda: els gronxadors de la plaça estaven immòbils, inerts, i els pares joves es parlaven en català, en castellà, a vegades en italià, en anglès… la majoria (ep! però no tots) des d’una distància inhumana. 

Set setmanes he viscut confinada, somiant poder escapar-me i veure la primavera esplendorosa. No hem pogut fugir de Barcelona i retrobar els cirerers en flor, el til.ler que brota, l’heura que s’emparra i la ginesta d’un groc que ja no recordo si és independentista o no. Molts, molts amb els infants dins d’una bombolla dura i estranya, han hagut de viure empetitits en pocs metres quadrats rodejats d’asfalt.

He viscut set setmanes en un món lingüísticament independent, en un ambient només català, amb tres nets imparables de tres, vuit anys i deu anys, i amb un fill i una nora, tots de llengua familiar catalana. Durant el dia els nanos feien deures, parlaven en pantalla amb els mestres o companys d’escola, jugaven a pilota al passadís, o veien InfoK al canal 33 i els més menuts s’acomiadaven del dia amb la sonsònia càlida dels contes, que protegeixen de la por fosca de la nit. Fins i tot jo m’embadalia amb el Mic per a desestressar-me de les males estadístiques de cada informatiu… Al vespre els adults de la nostra comuna confinada, esgotats pel teletreball, per les videoconferències i pel reciclatge forçós i accelerat en digitalització, obríem de tant en tant algun telenotícies. Els escolliem gairebé sempre en català.

Tanmateix, el castellà ha estat ben present, omnipresent. Al matí, el fill es llevava ben d’hora amb una sessió de ioga en castellà, a les nou avi i nets seguíem el Muévete, la mitja hora de gimnàstica de TV2 en castellà. Els nets jugaven a l’escondite i cantussejaven cançons rítmiques com les que molts recordem: “Pom pom, el cartero, ¿quién es? ¿qué quería? Una carta ¿para quién? Date la vuelta que no hay dinero”. A mitja tarda, el net mitjà ensenyava al més petit a fer avions de paper tot seguint un tutorial. Tot en castellà. I de tant, començant pel de tres anys, se’ls escapaven expressions que probablement devien fer servir a l’escola, quan hi anaven, per a ells fa segles, amb els companys al pati, tan enyorat: “Esto es mío”, “No quiero”, “No, tío” o “Pilla, pilla” o “Ésta es la buena, tío”. La neta mitjana, que ja devora llibres, intenta ensenyar a la menuda, encara analfabeta però delerosa de deixar de ser-ho, què volien dir les etiquetes de les xocolates del berenar que els dona el meu fill. A les etiquetes la Vera hi troba el castellà, el portuguès, l’anglès, el francès, fins i tot l’àrab i el rus, i massa poc el català. Finalment, quan féiem festa (a vegades no sabíem ni quin dia era) vèiem una pel·lícula baixada d’internet, gairebé sempre en castellà, malgrat els esforços catalanitzadors contracorrent de Filmincat o Drac Màgic. 

El castellà ha arrelat profundament. Ens el van imposar a canonades i a base de prohibicions i cops de puny intolerants i, ara, domina abassegadorament a les xarxes i a la comunicació de masses. Amenaçats com estem, costa dir-li un cortès “Encantat de coneixe’l”, després de tantes imposicions, de tantes manques de reconeixement. Sigui com sigui, poder comunicar-se en castellà és un avantatge, un atot, perquè totes les llengües són un doll de coneixement i contacte humans únics. La nostra indústria editorial, per exemple, la que sobrevisqui, hauria de continuar essent competitiva amb producció en català i en castellà. Però aquest castellà sols és perillós si la seva dosi és excessiva, si amenaça la continuïtat i l’ús tranquils de la llengua pròpia del país: el català. Després del daltabaix del coronavirus, més enllà del nucli familiar volem continuar vivint en català a Gràcia, als països de llengua catalana i a les xarxes, oberts a totes les altres llengües.

Cap on anirà un tret fonamental dels graciencs i dels catalans: la seva llengua? Cada matí he intentat conservar l’esperança que vindrà l’esclat de l’estiu, i que s’esllanguirà aquest malson. Però el malson és ben viu: un degoteig de víctimes de la Mort i un horitzó incert. Els opinadors i els “totòlegs” de torn intenten vaticinar cap on anirà tot plegat i no saben callar quan senzillament no ho saben. Quan ens desvetllem del confinament volem també continuar vivint en la nostra llengua, la dels meus pares, la meva i, sobretot,la dels meus nets.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *