Confinament

per Clara Darder

En el confinament la realitat de cadascú donaria per escriure mil històries i contes de por. I és que en aquesta detenció en el temps amb cadascuna de les nostres tangibilitats, de ben segur, que les novel·les sobre com sobreviure serien de best seller

Per superar aquests dies confinats el que més ha circulat per les nostres cases són els pensaments a dojo: sobre la vida i la mort, sobre les malalties i la salut, sobre els amics i els enemics? No, jo crec que no, els enemics no han tingut molt espai, però sí que hem dedicat més temps a les persones amb les quals no podíem accedir, aquells qui ens mancaven en aquest arrest domiciliari. 

I què heu descobert? Que els enyoràveu? Que us faltaven al vostre costat i ni tant sols els podíeu abraçar? Heu descobert també quelcom de vosaltres mateixos en aquests dies de confinament? Amb tant temps de fer poc o res, la ment ha viatjat tot el que ha volgut. 

En el meu cas, de mica en mica, he comprés el poc valor que li donava a persones del meu entorn més proper. Persones que sense ser de la meva família, o les que estaven en el meu cercle d’amistats, he trobat molt a faltar. Persones d’uns cafès perduts per Gràcia, un dinar amb preses per arribar a la feina i amb comunicacions esporàdiques, però que mai haguessis pensat trobar-los en falta en aquests dies de parada total. Són persones que fins al tancament actual feien més dolç el meu present, que hem mantingut intercanvis poc profunds però que sempre hi eren. No sé ben bé a quina carpeta emocional situar-los però si sé que, al no ser-hi, el meu cor s’ha quedat encongit. I quan aquest òrgan queda contret és perquè necessitem aquestes persones per ser feliços. 

Veritat, Sílvia? Ella és l’exemple del què us explico, una de les responsables de què llegiu notícies cada setmana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *