Gràcies Pau, que te vaya bonito

per Càrol Vila, veïna de Gràcia

Ens vam creuar diverses vegades pels passadissos on les fletxes de colors assenyalen diferents camins o destins. Sovint hi ha sort i les boniques notes del piano ens acaricien l’entrada fins arribar al 2n hall. Sospir. D’allí, vires a la dreta fins al fons. En aquest punt del traçat les nostres mans ja estan premudes i ben lligades. Em fixo en els filets daurats que orlen les rajoles, em sembla que donen un toc heràldic als escollits per aquesta creuada. De fet, hi som tots ballant dins del mateix bombo.

Gires a l’esquerra fins que topes i t’encares al malaurat peatge de l’ascensor de les parets blaves. Sospir de nou. Innombrables petjades anònimes passen la seva tanca elevadora quan cliquen el botó de 2n pis: Oncologia. Et voilà, ja hi som. Ara toca esperar dins l’atapeïda sala. Denses esperes de pors, estones de llarga observació i contemplació. Jugues a les comparacions barrejant-se involuntàries tafaneries de converses en estèreo dels maleducats que no respecten la Pau dels altres. Vius amb urgència l’espera, perque t’urgeix la vida.

Jo era l’acompanyant. Us vau mirar còmplices en una de les sales de dins, de les de sis butaques verdes ben encoixinades, d’immuno o de quimio. Va ser a propòsit d’algun comentari que voleiava entre infermers i vosaltres sobre els suposats efectes curatius d’unes pedres o herbetes màgiques que s’inhalen…. M’ho va explicar al tornar a la sala de les cadires plenes. Ara deus rondar encara per aquell espai indeterminat entre aquests dos móns, preparat i a punt perque s’aixequi la barrera i se t’obri el pas definitiu a l’altre món bonic.

Abans de fer-ho voldria desitjar-te un que te vaya bonito. La teva última cançó batega, t’has emborratxat d’amor i sobretot t’has empatxat de la teva nina per marxar ben equipat. Quin missatge tan preciós ens has donat, Pau “Donés”. Gràcies a tu per fer visible el càncer, i parlar obertament de la intensitat de la vida i de l’amor més vertader, que tot i que no t’ho expliquen, apareix i brilla especialment quan convius amb la malaltia i el dolor.

No és desitjable tastar-ho, però confeso que a més d’un li aniria bé en petites dosis, com les herbetes màgiques. Un favor et demano, per quan et trobis amb ell, clisseu-vos de nou les mirades i mentre us fumeu un canuto xiuxiueja-li a cau d’orella que l’acompanyant del passadís que li premia la mà l’estima amb bogeria. L’enyor em riu i plora cada dia, és la ressaca i dol de l’amor de la meva vida. 46 pals i una nina orfe de 4 pals petits de res. És trist, molt trist. Abusaré de tu amb un altre encàrrec: diga-li que la mateixa acompanyant boja li explicarà a la seva petita com de meravellós és el seu papa. Jo encara ara segueixo fascinada. Gràcies i segur que ens tornarem a creuar en algun altre passadís celestial. I si et preguntes una i altra vegada de què depèn, només depèn del temps i d’un altre sospir, que amb certesa cega sempre serà l’últim.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *