Clara Peya: “No vull la por com a control”

per Clara Darder

Pianista i compositora. Ha rebut el Premi Nacional de Cultura i el guardó a Millor disc de l’any per la crítica dels Premis Enderrock. Ara estrena nou treball, per internet, ‘Estat de larva’. I a la tardor, ‘Perifèria’, on dona èmfasi a les persones que viuen al marge del sistema o de les que viuen en un cos que no és el normatiu.

Clara és tot frenètic, força, intensitat?
Molt, massa, sí. Intento i espero que ara baixi una mica. Sé que l’essència no la podré canviar, però he fet molta feina terapèutica aquests dos últims anys. Va arribar un dia que vaig dir: “No passa res, no puc sola”. I vaig buscar ajuda. Ara em sento molt bé.

Que has après tenint un TOC?
Aprenentatge de vida, molt patiment mental però com he tingut una vida molt fàcil, doncs m’ha sortit un Toc. La meva família m’ha ajudat molt; estructurada i de classe mitja, he estudiat el que volia i no he hagut de treballar. Una vida on la xarxa, l’afecte i el recolzament han estat enormes. Llavors res és impossible.

La salut mental més visible, per a què?
Estem en una súper medicalització extrema, cronificant pacients per enriquir les farmacèutiques i alimentar el sistema capitalista. La bogeria està permesa en nosaltres, els creadors, però la resta quan diuen que estan malalts, perden la feina. Hem d’explicar-ho.

“Tots estem malalts i qui no ho està es perquè no te un diagnòstic”, diu la teva germana Adriana (ballarina i coreògrafa).
En el meu cas vaig anar-hi perquè estava al límit i em van clarificar què tenia. Em vaig sentir alleugerida i he fet molta feina. I ha estat un miracle, ara estic molt bé.

Treballar amb la teva germana és un privilegi?
Ens hem sostingut, som com bessones. Als dos anys em van treure un ronyó, i per la sobre protecció dels meus pares, ella es va apartar per no ser important. Ara ho estem revertint.

“Em fa por tot i no em frena res” dius. I si no tinguessis por?
Contra-fòbia absoluta. Em fa por tot, quan més por em fa més m’hi tiro. Sóc acció, tota l’estona, obrint portes. M’he fet gran i ara necessito més tranquil·litat.

Ets una dona denúncia?
Sí, però només faltaria que no ho fos. Els que som altaveu, amb els privilegis que tenim, ens hem de fer responsables del que som i del que diem, per donar veu a altres.

Feminista des del bressol?
Des petita deia: “Això no és just, mama”. Penso en les mateixes oportunitats per a tothom. La lluita feminista engloba moltes coses, la política, fer-nos grans, està subjectes a la mirada externa, vull visibilitat per a les dones cuidadores. Sóc music i creadora, i tot ha d’anar de la mà.

Quin àurea tindrà el nou treball, ‘Estat de Larva’, que s’estrena aquest divendres?
Trec el disc per Internet, amb un mínim de 6 euros. I quan cobreixi les despeses l’obriré a tothom. Hem de col·lectivitzar tot, i la música també.

Com et vas treure la por escènica?
És dificilíssim. Prenia Rescue (Flors de Bach). La música clàssica em posava una pressió enorme, però llavors vaig decidir tocar el que volia i el pànic va desaparèixer.

Acaba la frase: La vida és una festa (títol d’una cançó teva).
La vida NO és una festa. La vida no és un regal, és dura, difícil, hem de remar i fer tot el que podem per viure.

On has passat el confinament, a Gràcia?
A la Fundació La Plana en mig de la muntanya. Tenen un projecte terapèutic brutal i viuen en comunitat. Després d’onze anys a Gràcia avui marxo. No vull formar part de la nova societat més estigmatitzada, virtualitzada, controlada i anònima, on el cos i la ment no són visibles. No vull la por com a control, no vull reunions per internet. A la nova casa no tinc cobertura.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *