La pandèmia de l’habitatge a Gràcia

per CUP Gràcia

Molt abans que la COVID-19 arribés a casa nostra, una altra pandèmia colpejava amb força els nostres barris: la crisi de l’habitatge; una crisi provocada per dècades de polítiques d’especulació i mercadeig de drets fonamentals en nom d’un cosmopolitisme mal entès.
En els darrers anys, hem assistit a una acceleració exagerada d’aquestes polítiques, que ha culminat en l’encapçalament del rànquing de desnonaments en el sí de l’Estat espanyol i en la desnaturalització dels nostres carrers, on, dia rere dia, el comerç de proximitat s’ha vist substituït per negocis destinats al turisme i les nostres llars han acabat en aplicacions de lloguer per dies.

Les dades són demolidores: l’any 2000, el preu mensual de lloguer del metre quadrat al Districte de Gràcia era de 6,32 euros; l’any 2019, després de cinc anys d’ascens fulgurant, s’ha assolit el màxim històric de 14,63 euros per metre quadrat al mes (arribant als 15,10 euros a la Vila de Gràcia). Per contra, és evident que els nostres sous no s’han incrementat un 131,5%, com ho ha fet el preu del lloguer.

La crisi sociosanitària generada arran de la COVID-19 ha agreujat aquesta situació i ha fet evidents les febleses d’un model de societat que ens fa cada dia més vulnerables. El repunt de l’atur els darrers mesos, agreujat pel tancament d’empreses (com el de la Nissan) i el més que probable enduriment de les condicions laborals, tindrà com a conseqüència que moltes veïnes no puguin fer front a les despeses que comporta mantenir l’habitatge i corrin el risc de ser desnonades.

Les diferents administracions públiques, al dictat del gran capital, han plantejat uns ajuts amb finalitats cosmètiques, que s’han demostrat insuficients o directament inexistents. Mentre la Generalitat, incapaç de desobeir i víctima de les seves pròpies retallades, se subordinava al govern central, i l’Ajuntament de Barcelona, alineat amb el govern de Madrid, recloïa les persones més desafavorides en pavellons militaritzats i en condicions carceràries, les veïnes ens organitzàvem un cop més per ajudar-nos entre nosaltres, fent arribar aliments, mascaretes i suport a les persones que ho necessitaven. Mentre el govern municipal venia la seva cara més amable amb propaganda pagada per totes, la ciutadania s’organitzava i feia front al menyspreu de l’administració, exercint la solidaritat i la sobirania popular. Tot això enmig d’una situació de col•lapse de la sanitat pública que s’ha aprofitat per enriquir encara més les arques de les clíniques privades.

Amb la desescalada, han tornat la promoció de la marca Barcelona i la privatització de l’espai públic i, paral•lelament, s’han reprès amb força els desnonaments. No ens podem quedar de braços plegats: calen mesures per limitar els preus del lloguer, que no ha de superar el 30% dels ingressos de la unitat de convivència. A més, s’ha de suspendre el pagament dels subministraments bàsics (llum, aigua i gas) per a totes les persones que no hi puguin fer front. Davant la situació d’emergència habitacional, és urgent ampliar el parc públic d’habitatges, prioritzant l’habitatge social. No ens podem permetre cap més desnonament.

Cal construir un nou model de ciutat, governada des dels barris i els districtes, que garanteixi l’habitatge, l’alimentació i la igualtat de totes les persones, que proporcioni uns serveis públics de qualitat i proximitat, i que prioritzi els drets i les llibertats davant del lucre.

Exigim pa, sostre i treball per a totes. Lluitem perquè no ens robin la vida: una vida que valgui la pena ser viscuda.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *