Dues dècades de referència local urbana competint amb la premsa generalista

Era la primavera de l'any 2000. L'activista veïnal Jor­­di Ga­sull feia pocs mesos que havia comprovat la dificultat d'iniciar una car­rera política que es va limitar a unes eleccions municipals on els periodistes que el seguíem en campanya el vam elevar a semidéu gastronòmic pel dinar que va fer el dissabte de reflexió al Mesopotamia de l'amic Pius Alibek. Només ens coneixíem d'això, però al local de l'AVV Vila de Gràcia del carrer Topazi hi havia aquell dia la Gemma Moncunill, en Joan López Escofet i aquest qui signa, tots tres excompanys de facultat i tots tres vinculats al periodisme local de Gràcia.

Així comença la història de l'In­dependent de Gràcia, de la capacitat d'una persona de generar una entesa de tres potes que aquest agost fa dues dècades: la primera pota és la dels periodistes locals, prop de 300 professionals han passat pel setmanari, la gran majoria dels quals gratia et amore; la segona és la del cooperativisme, primer Debarris SCCL i ara DBCoop SCCL, els qui han arriscat els diners i gairebé la salut; i la tercera és la de l'arrelament social, primer amb l'AVV Vila de Gràcia, la popular 'Soci', i des del 2014 l'Associació Cultural L'Independent de Gràcia.

El primer equip de l'Independent tenia aquesta base, amb Xavier Borràs de director, un periodista de raça que va marcar bé la línia inicial. "Un mitjà de comunicació sense querelles no és un mitjà de comunicació", solia dir. No n'hem tingut mai cap, de judici, a l'edició de Gràcia (sí a l'edició de Sant Adrià), però sí un bon grapat de burofaxs.

Vint anys són difícils de resumir, però en aquest número especial els hem volgut retratar amb les vivències dels principals protagonistes, sobretot els qui en diferents èpoques van agafar les regnes de la coordinació de redacció, Àlex Gutiérrez, Meritxell Díaz i Maria Ortega, i els que també formaven part d'aquest nucli dur habitual de tres persones a mitja jornada: Èric Lluent, Carina Bellver i Xavier Tedó. El retrat es completa amb la primera corona de col·laboradors: Rafael Vallbona, Pere Martí, Josep Maria Contel, Pep Fornés i Clara Darder. I un record per als qui no hi són: Joan Tur, Eduard Delgado, Albert Musons i Víctor Nubla.

L'Independent de Gràcia sempre s'ha definit com un mitjà de comunicació local -no localista- en un entorn urbà, fet que el fa competir amb la premsa generalista. I no en un entorn urbà qualsevol, sinó en el que marca la capitalitat de Barcelona. Per això, el setmanari s'adreça als 120.000 veïns del districte amb l'estructura i la recerca del mateix tipus d'informació que interessa als grans mitjans.

La línia editorial, progressista, com la definia ja Borràs en la carta de presentació d'aquell número zero que es va presentar al Teatreneu un 14 d'agost de 2000, obeeix també al sentiment de la independència de Gràcia respecte de Barcelona -el nostre alcalde o alcaldessa és el regidor del districte- i escrupolosament busca i força l'equilibri perquè totes les Gràcies s'hi sentin reconegudes.

En vint anys no cal ara repassar grans èxits o fracassos, perquè aquesta és feina de cada setmana i perquè cada breu és una volguda exclusiva en un model de periodisme que no va a roda dels comunicats de premsa. Però sí que hem estat feliços quan ens hem avançat per informar sobre el perill de tancament dels Verdi, el nou accés regulat del Park Güell, els textos inèdits de Jesús Moncada, o els detalls de cada any de la Festa Major (o ara la mala praxis de gestió municipal en la reobertura de la piscina del Parc de la Creueta del Coll).

Deien Albert Musons i Gerard Maristany en aquella presentació del número zero -posat al dia a nivell de disseny l'any 2016 pel mestre Enric Jardí- que L'Independent no seria un mitjà de comunicació reconegut si no s'autofinançava i si no es distribuïa bé. Aquesta ha estat la missió de l'estructura mentre els periodistes es cobrien de cert reconeixement -i de la vanitat que tots tenim- escrivint notícies. El mèrit de tot això té també uns noms (la cooperativa GPL, DBCoop, l'Associació Cultural ara presidida per Emeteri Frago i amb Joan Cervera com a president d'honor) i uns cognoms (un 80% de finançament privat, 720 punts de distribució i 8.500 exemplars controlats per OJD).

Som on érem: les tres potes. La cooperativa, els periodistes i l'impuls social a través d'anunciants, lectors i col·laboradors. Tothom, en aquesta xarxa, s'ha implicat per transmetre notícies en una versió d'apoderament popular d'aquell Gran Germà. Avui, després d'haver superat la crisi econòmica que ens va posar al límit del tancament l'any 2012-2013 i d'haver respost a la pandèmia sense deixar de sortir ni reduir pàgines ni una setmana des que al març va esclatar la crisi sanitària, L'Independent de Gràcia és un mitjà viu, amb més complicitats que mai, amb ulls i orelles a infinits racons dels cinc barris de Gràcia. Poques notícies se'ns escapen. El mèrit és dels 120.000 veïns.