Joan Cervera: “L’Independent ha de seguir endavant perquè té camí per recórrer però cal no ensopegar”

Joan Cervera és, entre altres moltes coses, President d’honor de l’Associació Cultural L’Independent de Gràcia des que es va constituir el 2014. Vinculat al Club Excursionista de Gràcia, del qual va ser president de 1957 a 1961, la passió per la muntanya del Joan -que ha compartit sempre amb l’Aurora, inseparable companya- ha marcat la seva trajectòria i el compromís polític amb Catalunya i amb la Vila. Ha estat reconegut amb la Medalla Forjador de la Història Esportiva de Catalunya, Medalla d'Honor de Barcelona i Creu de Sant Jordi.

Part del teu activisme està vinculat al Club Excursionista de Gràcia. Quins records tens d’aquella etapa?
A través del Club Excursionista de Gràcia he fet moltes coses, vam crear una organització internacional representant de Catalunya. Sempre he tingut l’objectiu que Catalunya és un país, una cultura, com si fos França o Alemanya.

I Gràcia?
“Barcelona és la platja de Gràcia”, que diu l’acudit. I està ben pensat, això. Gràcia ha treballat tant per ella, per construir una identitat pròpia, portant-la per tot el món. I és que Gràcia té gràcia, així dit a l’estil Màrius Serra. Aquests darrers anys a Gràcia amb tot això de la gentrificació, no sé, veig veïns que van i vénen, i vénen uns altres… Gairebé tots els nostres amics són morts.

Heu viscut molts canvis a la Vila i ara, a més, arriba una pandèmia…
Gràcia, com tot, està canviant, i ara encara més amb tot el que està passant amb aquesta bogeria d’estar confinats, amb aquest virus que no és normal, que no és generat per la natura. Només pateixo pels que vindran darrere, vosaltres patireu molt, però si sou optimistes, creadors i bones persones, us en sortireu.

D’on ve aquesta passió per la muntanya?
La muntanya va anar del bracet de l’Aurora, sense ella no hagués pogut fer tot el que vam fer. En aquells temps no et calien gaires coses: amb una mica de sorra i herba netejàvem el que portàvem i bevies aigua del riu. Teníem Montserrat tan a prop, que gairebé hi anàvem cada cap de setmana amb una colla de Gràcia. Cadascú feia la seva i sense dir-nos res ens estimàvem; potser hagués calgut dir-ho. Fèiem reunions a Santa Cecília, i recordo que a la Núria, la nostra filla, li vam fer un bressol allà.

En aquells primers anys no necessitàveu gran cosa per anar-hi, oi?
Nosaltres escalàvem amb espardenyes, no sabíem què eren els peus de gat ni res del material modern que vindria després. En aquells temps també ens enteníem molt bé amb els monjos. Hi anàvem al Castell de l’Eramprunyà, que potser hagués valgut la pena deixar-ho com Corbera d’Ebre, com a mostra de la idiotesa humana i l’ambició d’uns militars que havien jurat fidelitat a la República. Cert que el govern del 36 era un govern feble, amb el pobre Companys, amb espardenyes…

Tot són bons records a la muntanya, doncs.
Sant Llorenç d’Amunt, la Mola, el Montseny oriental i occidental, el Matagalls, el Turó de l’Home, tots ells són magnífics, i què ha passat amb el Pedraforca, com pot ser que aquell munt de pedres, quan descendies les pedres desapareixien; és un misteri. Tot és molt emotiu, les vies de la cara sud, aquella font minúscula que rajava i la vam arreglar…

De l’excursionisme i muntanyisme també hi van sorgir diversos llibres.
Sí, i tant, però quan parlo de llibres no puc deixar de recordar l’Albert Manent. Amb ell vam anar a escoltar la gent dels pobles per recollir dels més savis el llegat de la llengua, de tots aquells que treballen la terra o busquen quatre sardines. La muntanya no es veu igual des del mar que el mar des de la muntanya. Veus com la muntanya s’entrega als núvols, s’endinsa i s’agermanen.

Sempre dius que no haguessis pogut fer res del que has fet sense l’Aurora…
Hem fet una cordada muntanyenca i matrimonial, l’Aurora i jo. Hem anat junts a Grècia, Itàlia, Suïssa… Quan anàvem a Andorra semblava que entraves a la llibertat. Fa 61 anys que ens vam casar, a la capelleta dels Àngels, al carrer Balmes. Hem anat a tot arreu junts. Ens agradava molt també anar a l’Auditori de Barcelona, a la sala gran, recordo quan van tocar la simfonia del Nou Món de Dvorak. Ja l’havíem sentit al Palau de la Música. Al CAT també hi hem anat molt. En Blasco havia recollit la música pirenaica i de l’acordió diatònic, era l’instrument que es tocava als Pirineus, al Pallars Jussà i Sobirà a les festes majors.

Com veus el futur de l’Independent de Gràcia?
És molt important que seguiu fent l’Independent perquè és un setmanari que no trobaríem enlloc. Vam tenir l’Albert Musons, que va treballar tant per la Vila, era com si fos Déu, estava a tot arreu, i va treballar molt i va donar la seva vida per Gràcia, perquè fos lliure, independent, adherida a tot Catalunya, perquè volem treballar amb Catalunya, però fer-ho amb la nostra pròpia personalitat. Recordo altres publicacions com ara El Badall i Carrer Gran, i molt molt al Musons, sobretot. Penso que l’Independent de Gràcia ha de seguir endavant i si ho feu amb el cor tot sortirà bé. Val la pena seguir perquè té camí per recórrer, però com deia el poeta, el camí es fa caminant per no ensopegar.

L’amic Joan

El Joan Cervera deu ser la persona a qui més estimem a l’Independent. No hi ha cap membre o ex membre de la particular família que viu a la Perla 31 que no conservi un bon record d’ell i de l’Aurora, també d’ella, per suposat, perquè no s’entén l’un sense l’altre.

Agafats de la mà, un dimarts de juliol calorós, ens obren les portes de casa seva en aquests temps estranys, on no podem abraçar-los. Fa un temps el Joan sempre ens venia a veure els divendres i aprofitava la sortida del setmanari per fer petar la xerrada. Ara fa temps que no ho pot fer. El Joan està sorprès per la visita, emocionat, i deixem que ens parli del que vulgui, perquè només volem escoltar-lo, saber què pensa de tot plegat, repassar records, compartir anècdotes, com quan explica que en un viatge al Teide van pujar a camell un a cada banda però per no desequilibrar l’animal a l’Aurora la van carregar amb pedres. Riem. També fa broma amb la xifra de sumar les edats de tots dos; ell en té 94.

“Vau tenir la deferència d’atorgar-me el títol de President d’honor però hauré de renunciar, ja estic retirat”, diu, però no ho acceptem. I parla de l’Independent, de Gràcia i de Catalunya. “Almenys ens anirem d’aquest món després d’haver intentat contribuir a defensar Catalunya”. Però quan més s’emociona és amb el record de la muntanya. I amb l’Aurora, amb qui porten casats 61 anys. Meravellosa parella irreductible.

L’Independent i el món són millors gràcies a vosaltres. Tornarem aviat a abraçar-vos.