De la perifèria al centre del món

per Silvia Manzanera

En 10 anys dóna temps de fer moltes coses: confondre la data de Sant Medir, parir un altre fill, patir una crisi econòmica, tenir dues feines i fins i tot viure una pandèmia. El setembre de 2010 entrava per la porta de la redacció de la Perla amb els nervis i la il·lusió de formar part d’un projecte amb què m’havia emmirallat els últims tres anys: L’Independent havia ampliat fronteres, s’havia instal·lat a Barberà del Vallès i provava fortuna a Sant Adrià de Besòs, on vaig aprendre com mai l’ofici de trepitjar carrer en una terra acostumada al centralisme institucional i l’homogènia política i cultural. Nosaltres, romàntics i agosarats, intentàvem canviar aquell petit món perifèric, i segur que ho vam fer, almenys cada divendres durant tres anys. Però la crisi no deixava d’estrènyer i vam haver d’amputar una part per salvar la resta. La bona notícia era que per a mi el món es faria molt més gran a partir de llavors. Molt més gran perquè compartiria l’estrès i la tensió dels tancaments i l’expectació de les reaccions als titulars del divendres amb persones que sempre han defensat tossudament això que ara cotitza tant a l’alça: la proximitat, el rigor, la crítica, la valentia de no voler acontentar als de sempre. Molt més gran perquè ningú tira del carro com l’Albert Balanzà (ni amb aigua calenta ens faran fora, boss).

És tòpic però evident que el camí no ha estat fàcil, que hi ha hagut moments crítics on ha faltat molt poc per abandonar el vaixell, que ens hem acostumat a la precarietat i que la generositat infinita de totes les persones que conformen l’univers de l’Independent ens salva la majoria de vegades. “Ens ho hem cregut”, que diria el Sergi en una conversa de dijous al vespre. I tant, però no només els periodistes de nòmina, sinó tota la resta de les plomes que escriuen perquè sí, per amor, perquè no es trobaran amb cap censura, perquè saben que els necessitem per ser millors. Hem tingut i tenim un staff de luju, firmes dignes del New York Times de Gràcia. A totes les persones que persegueixo cada setmana per reclamar la seva col·laboració, un agraïment infinit.

També s’ho han cregut els comercials d’ara i de sempre, i els anunciants d’ara i de sempre. I perquè ho ha fet Gràcia, la vila rebel que m’estimo, plural, combativa, diversa i amb tants qualificatius com mirades hi puguin haver. Hem après molt els darrers temps. Som més fortes i més creatives. El futur és incert, els dies estranys i els divendres, de l’Independent de Gràcia.

, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *