Vint

per Clara Darder

Vint anys ja, vint anys de Contraportades, que s’anomena de pressa. Quan pots comptar amb desenes els teus records és que ja comences a fer-te vella. Vint que ja pesen, però que et converteixen en sàvia d’experiències, coneixent famosos amb els quals comparteixes vides i anècdotes sense treva. Sàvia també de motivació, d’alegria i de ganes de seguir fent aquesta feina tan motivadora. Vint anys perseguint graciencs i gracienques allà on es trobessin. L’emoció de cercar el seu telèfon i potser no trobar-lo, és i era com fer d’investigadora privada. Algú l’havia vist passejant el gos per Gràcia, altres els havíem de perseguir pel carrer cridant-los a mitjanit, la resta els seus representants ens posaven dificultats per manca de temps, però l’objectiu era una mini-entrevista de vint minuts i una foto, i us ben asseguro que ho aconseguíem.

Anècdotes per realitzar entrevistes n’hi ha moltes, com preguntar als veïns d’un immoble per saber si el famós gracienc vivia al seu bloc, abordant-los en un bar de Gràcia o mentre coincidíem rentant-nos les mans en un restaurant. També trucant a productores i televisions per esbrinar on vivien els personatges de les sèries. Tota excusa és i era vàlida per aconseguir entrevistes interessants. Hi ha famosos que se’ns han resistit i els guardem en cartera, tremoleu bandits, i altres que ens ho han posat ben fàcil i els hi hem agraït. Penso que amb l’equip que hem treballat, l’Albert Balanzà, l’Oriol Vila, en Jordi Marc, l’Èric Llüent, en Joan Perramón, la Meritxell Díaz, i la Silvia Manzanera, els objectius mensuals s’han assolit amb escreix. Gràcies a tots, ells i elles, heu pogut llegir la feina d’un bon equip. La feina de persones, que de manera altruista, ens hem deixat la pell i hem lluitat per informar-vos de les històries de vida de famosos residents a la Vila.

Amb la Contra sempre, i dic sempre, he tingut els nervis a flor de pell. D’ençà que buscàvem i aconseguíem la connexió famosil, seguint amb el dia de la gravació i la interessant fotografia, i la posterior escriptura que quasi sempre s’ha de fer d’un dia per l’altre. Tenir el diari entre les mans és com haver parit un nou fill periodístic, que et deixa exhausta i extenuada. Fins al següent.

Ells i elles ens han deixat el cor de la contraportada ben tocat, i amb ganes de tornar-los a entrevistar d’aquí a deu anys més per poder realitzar la segona entrega de vida tot recordant què afortunats que som de seguir existint.

, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *