Vendetta

per Carina Bellver – Redactora i cap de cultura 2006-2008

La veritat és que no recordo de què anava la notícia però mai oblidaré el primer cop que vaig publicar a l’Independent, allà pels volts del plistocè de la meva carrera periodística. La Meri i l’Àlex, els capitans de la flota d’aquell moment, em van acollir com a una més des del primer dia. Feien les reunions de redacció divendres a la tarda, per preparar una nova edició amb l’Independent d’aquella setmana ja al carrer, acabat de sortir del forn. Allà cada cap de secció exposava els seus temes i venien els col·laboradors que podien per horari. Tots militants de la causa periodística local. D’aquella primera reunió de redacció vaig sortir amb el primer encàrrec per a l’Independent. Tenia 6 dies per lliurar-lo. Recordo l’emoció. I la responsabilitat de voler fer-ho bé. Vaig parlar amb les fonts i, orgullosa, vaig escriure el text que, segurament, vaig lliurar amb el dead-line el més ajustat possible, com em passa cada cop que escric al setmanari (fins i tot avui). Als novells com jo, se’ls deia que havien de lliurar dimecres…. anys més tard, amb els privilegis que dona la confiança, descobriria que hi havia temps fins a dijous a la tarda.

I va arribar aquell divendres tan esperat. Fins i tot la meva mare estava pendent d’on poder recollir l’Independent. Hi escrivia per primer cop la seva filla, la periodista. Vaig sortir a buscar-lo amb la mateixa il·lusió que té la canalla quan es lleva per obrir els regals de reis. No amagaré una obvietat: als periodistes ens agrada llegir-nos. Ho provoca l’ego, el mateix que no ens permet manifestar-nos contra la precarització de la nostra professió. Per fi vaig aconseguir-ne un exemplar. Per primer cop, el meu nom sortia a la manxeta. I estava ben escrit (tota una gesta). La meva sorpresa va ser quan vaig llegir la notícia: allò no era meu, no ho havia escrit jo. Algú havia reelaborat la informació, posant-hi cullerada, molta cullerada. Va ser com si algú em clavés una llança al pit. No ho havia fet prou bé? No tenia prou nivell per escriure a l’Independent? El meu ego s’ofegava en una frustració que es va anar convertint en cabreig. Qui s’havia atrevit a matxacar la feina d’algú que intentava col·laborar altruistament? És així com vaig conèixer el director de l’Independent.

Qui m’hagués dit aquell dia que acabaria admirant aquest professional valent i sense pèls a la llengua, que pixa sang si cal per treure cada setmana un producte en què sempre s’ha primat la qualitat i on no val l’omplir per omplir. Potser per això, els periodistes de l’Indepe sempre ens hem sentit orgullosos d’escriure-hi. I de la família que hem conformat. Una cantera que m’ha ensenyat a ser periodista a través dels millors companys que s’han transformat en amics. Gràcies Albert Balanzà, Meri Díaz, Àlex Gutiérrez, Sílvia Manzanera, Èric Lluent, Sergi Lou, Joan Lou i tota la colla de comercials de l’època. I que visqui per molts anys l’Independent de Gràcia!

, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *