Per la porta de la Perla

per Maria Ortega – Redactora en cap 2009-2010

“La línia editorial de L’Independent només obeeix a una ideologia, la de l’independentisme gracienc”. Era la frase destacada de l’article dedicat als deu anys del setmanari que firmava el seu director, l’Albert Balanzà, ara fa, és clar, deu anys. Feia uns mesos que m’havia convidat a entrar de ple en la muntanya russa de la premsa local, la de la màxima exigència, la de trobar-te algú esperant a la porta del carrer de la Perla per recriminar que alguna informació no era prou precisa o per aportar novetats sobre l’última polèmica local. Ara que tot ja ha prescrit, puc confessar que durant els mesos que vaig ser a la redacció de l’Independent responia amb evasives quan em preguntaven si era de la Vila i entrava mig d’amagat al metro de Fontana. No, no he viscut mai a Gràcia, però em vaig enamorar de l’esport nacional de discutir sobre el nomenclàtor, dels debats sobre els sistemes de recollida d’escombraries i les seves pudors, de les polèmiques sobre les reformes previstes a les places -amb ‘hits’ com les reixes i el preu desorbitat del banc de la plaça de les Dones del 36-, de la intensitat d’un teixit associatiu únic i exigent… Recordo patir cada dilluns per si tindríem notícies per aguantar una portada i arribar als dijous havent de deixar fora les primeres idees de la setmana perquè sempre en teníem de millors. Recordo la cara del Balanzà entrant per la porta de la Perla amb el somriure murri de qui sap que porta el tema de la setmana. Sovint, polèmic. I reptes com el de recórrer el carrer Gran a peu, en cotxe i en transport públic per veure quin era el mitjà més ràpid -per poc, però guanyava el cotxe- o el de buscar les millors braves, el millor combinat i el millor gelat amb D.O. gracienca. I recordo, sobretot, el sentiment de màxima exigència amb el que es tanca cada número: si passa a Gràcia i no som els primers a explicar-ho és que hem fallat. I això ho veig també ara des de la distància: quin fart d’aixecar notícies! Que un setmanari local pugui celebrar el vintè aniversari en el context de crisi actual només es pot explicar per aquesta exigència. Pel compromís inesgotable amb els veïns. Per la independència de tot el que no siguin l’independentisme gracienc. I per periodistes de raça que per setmanes que passin seguiran creuant la porta amb el somriure de qui sap que porta la millor informació. Sovint, polèmica.

, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *