L’altaveu de la Vila

per Xavi Tedó – Redactor i cap d’esports 2011-2017

El periodisme local és un periodisme de proximitat. En el cas de l’Independent, que la redacció estigui ubicada a peu de carrer fa que dia sí dia també entri gent a explicar-te de primera mà les seves preocupacions i que fins i tot algun et doni una notícia… També fa que alguns espavilats ho aprofitin per robar-te el mòbil, com em va passar sent conscient que passaria quan van trucar al timbre segons abans, amb l’excusa que els donés una almoina. Més enllà d’aquest accidental episodi, però, els records que guardo del meu pas per l’únic diari que es manté viu des de fa vint anys a Barcelona són meravellosos. Per la funció social que fa i per l’equip humà que hi ha al darrera. Sense ells, no es produiria el miracle de sortir cada divendres.

Si hi ha una data que tinc guardada a la memòria és el 25 de març del 2015. Aquell dia cobria com l’Europa es proclamava campió de la Copa Catalunya en derrotar el Girona en un Nou Sardenya ple fins a la bandera. Una nit històrica que va demostrar que el futbol modern no ha acabat del tot amb l’amor pels colors dels equips locals. I aquí entren en escena gent com els Eskapulats, que han aconseguit arrossegar jovent al camp i que formen part de diferents generacions de La Barraqueta, motor del caràcter rebel d’una vila que planta cara a la Barcelona de postal reivindicant la seva identitat.

Precisament, de la plaça del Raspall i dels voltants és en Ricardet, amb qui escrivíem a quatre mans i a contrarellotge un article al mes per donar veu al col·lectiu gitano de la Vila. Gràcies a ell, acostàvem als lectors i als socis (que fan possible el miracle de sortir cada setmana juntament amb els anunciants) la realitat d’un món massa desconegut per a la resta de graciencs. Entre els seus tresors, el català menys contaminat m’atreviria a dir de tota la ciutat.

Fent periodisme local també fas història. I descobreixes que abans de desallotjar veïns desallotjaven vaques. Concretament, a Torrijos, on hi havia l’última vaqueria de Barcelona. Molts veïns encara recorden les dotze hores que va necessitar la policia el 15 de novembre de 1984 per fer fora les persones que es van tancar per defensar les darreres vaques de Gràcia, l’únic lloc que per aquella data encara tenia bestiar a la Vila, tot i que durant molts anys Gràcia va abastir de llet tota la ciutat de Barcelona.

A les portes d’una nova Festa Major, atípica pel coronavirus, enviar una abraçada ben solidària a totes les persones que es dediquen a guarnir els carrers suant la cansalada mentre la resta de mortals és a la platja i que sempre ens ensenyen en primícia el seu decorat per aquest número que, com els els altres anys, sempre és d’hemeroteca.

, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *