No pas, sense tu

per Albert Benet

Sense tu, la Festa Major ja no té cap sentit per a mi. La pandèmia maleïda se t’ha endut Gràcia enllà i m’ha esqueixat per a sempre. La mort va entrar a casa de matinada. Tot va passar tan de pressa, que encara avui em desvetllo tot sentint aquella veu colpidora que em va dir que no havies superat la malaltia. No van deixar-me dir-te adéu. Quin comiat tan poc humà que vas tenir, estimada. Ho sento.

Poc ens ho pensàvem unes setmanes enrere mentre guaitàvem les flames del fogueró de la plaça del Diamant. Saps que has estat la meva escalfor durant més de 50 anys però d’ençà que no hi ets que tinc la sang glaçada. Tremolo i et ploro cada dia. Això no obstant, les llàgrimes no apaguen el caliu del nostre matrimoni: llarg i plàcid. Un amor que va esclatar un nit de festa major.

El temps passa de pressa: de les misses obligades a la parròquia de Sant Joan als balls agafats a l’envelat i unes besades innocents en un racó de la plaça Trilla. Més tard, ja casats, vam ser molt feliços retallant i pintant els cartrons del decorat del carrer. Nosaltres mai no vam competir sinó compartir la joia de l’estiu gracienc amb altres veïns alegres i solidaris. La vellesa ens va passar factura i ens vam anar enretirant sense fer soroll.
L’any passat encara vam ballar un parell de sardanes a la plaça Rovira, tot i depassar els 90 anys. Enguany, sense tu, no sortiré pas perquè aquesta mala anyada m’ha esguerrat la festa i la vida.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *