La Plaça del Diamant (en pandèmia)

per Ernest Cauhé

Potser l’envelat de Diamant tindrà l’agror de final d’era de quan es van trobar el Quimet i la Colometa. I potser l’adroguer de sota deixarà de saludar-nos, perquè no hi tindrà res a la caixa i ni esma d’aixecar els ulls de la porteria. I les criatures, l’Antoni i la Rita, enyoraran com mai l’escola i les colònies. Els coloms, hauran de volar més per buscar les beces que no els llençarà la vella Julieta, ara víctima d’una altra maldat de les que surten als llibres d’història. Tornarà a ser un malson de coloms aquest estiu a les festes.

“Tots els records que conservo de Gràcia son entranyables”, reconeixia una reconfortada Rodoreda, després de l’èxit de l’obra que va dur el nom de la plaça i del barri a tants països. “Tots els records que conservem de Gràcia son entranyables”, podrem dir de la festa que ens va catapultar al coneixement i reconeixement internacional.

I com la Colometa, anirem perduts en carrers deserts, mig de festa, mig tement el què ha de venir. El veïnat no es deixarà veure gaire i així com l’autora enyorava els cinemes Trilla o els Smart o els Mundial ens farem creus de veure morts els Verdi, i els Girona i el voluntariós projecte dels Texas.

Però els quatre bojos de Berga mantindran la flameta, amb poc gust musical, però molta empenta. I a Sol desafiaran per una estona la normativa, i hi haurà cants i guitarra. I a Llibertat o a Fraternitat fins trobaran recuperada aquella tranquil·litat dels sopars de festa a la fresca. I per una estona, els coloms tornaran a menjar-ne de gust les engrunes. La Colometa s’ho mirarà des del balcó, ara convertit en plaça, i s’adormirà contra la brisa nocturna d’agost i amb la remor de les notícies.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *