Les altres places de Gràcia

La reforma de la plaça del Poble Romaní busca endreçar usos i guanyar verd i accessibilitat
La reforma de la plaça del Poble Romaní busca endreçar usos i guanyar verd i accessibilitat | À.G.P.

Editorial

L'any que ve farà 30 anys de la mort de Josep Buch, divulgador principal de les places de Gràcia a partir d'un fons fotogràfic que sempre s'ha revelat clau per a qualsevol estudi local i que l'any 2001 Carme Segura, Eduard Farré i Esteve Camps van reaprofitar per continuar la recerca i pertinent propaganda en un llibre del Taller d'Història. En aquell volum, la plaça del Poble Romaní era l'última de les places documentades i, de fet, Buch no en va arribar a parlar mai perquè va morir dos anys abans que la plaça s'obrís a partir de la reforma d'aquella part de la Vila de Gràcia, allà on la comunitat gitana ha marcat el pols vital en les últimes dècades.

La plaça del Poble Romaní, juntament amb la plaça del Raspall, són el cor i l'orgull del barri gitano, però mentre aquesta última ha estat agraïda i dinamitzada per antics i nous veïns i comerços i per antigues i noves xarxes de solidaritat, la del Romaní ha estat una plaça dura, maltractada, desplegada sense recursos, no prou digna sent hereva d'aquella Gràcia menestral enrera recordada per la xemeneia de la fàbrica tèxtil del Vapor Nou.

En aquells primers anys 90 d'estrena de la plaça, només la Festa Major va aconseguir que l'espai lluís, gràcies a les millors gales dels xavals i xavales que es mudaven per ballar una mica de rumba entre les garlandes. Entre el 2009 i el 2015 els mòduls provisionals de l'escola L'Univers van aportar la dinàmica sempre positiva de la comunitat educativa.

Des del 2017 s'ha allargat un debat sobre el futur de la plaça que ara es tanca amb una proposta sembla que definitiva amb més verd i més accessibilitat i un equilibri d'usos entre jocs infantils, esbarjo per a gossos i espai per a petanquers que només el temps dirà si és encertat. La reforma no transforma del tot la plaça, perquè només s'hi actua sobre la meitat, i difícilment l'espai perdrà aquesta visió de plaça dura. Serà qüestió de seguir picant pedra.