L'home que estimava la vida

| Silvia Manzanera

Editorial

Jordi Fàbregas és probablement la persona que més lluny ha portat el nom de Gràcia arreu perquè, partint del llenguatge universal de la música d'arrel, el CAT i el Tradicionàrius han estat casa d'acollida per a músics d'arreu del món i aquests músics han fet xarxa. Però alhora aquest treball de difusió no ha estat gens renyit amb la implicació dels tradicionàrius a la Vila i en Jordi n'era l'ànima. Quinze dies després d'un ensurt en la llarga carrera que mantenia per controlar una vàlvula del cor des de feia 30 anys, en Fàbregas, amb la seva figura inconfusible, esprimatxat, amb els rínxols grisos de la seva mitja melena al vent i el seu caminar tranquil, ha dit: "jo vaig passant". Se'n va tranquil i ens deixa en una vall de llàgrimes, perquè en Jordi no estimava la mort i sempre la vida, la gent que l'envoltava i als propers, a qui volia dedicar més temps.

Se'n van grans referents, homenots que abarcaven tant que és fàcil sentir-se petit

No és gens fàcil aquesta projecció en dos sentits que Jordi Fàbregas va aconseguir, mirant endins i enfora, sovint perquè els que miren massa endins tenen una perspectiva curta i els que miren enfora s'obliden aviat de les arrels. Però en Jordi, repartint la vida entre totes les seves infinites pàtries locals, sempre tenia el moment per al sí. No en va en aquest setmanari va ser protagonista informatiu des dels primers números, significativament amb dues entrevistes que ara són díptic, una en el número 3 en aquell any 2000 dels inicis i una altra l'octubre de 2018 en el número 727 per celebrar els 25 anys del CAT. La tercera pota és la celebració dels 15 anys de L'Independent, que vam celebrar junts a la plaça del Folk en la Festa Major de 2015. 

En Jordi sempre deia sí, i la seva implicació també la demanava als altres. Era un comandant exigent, i alhora un bon company de viatge. Formava part de nosaltres perquè el CAT és una entitat imprescindible i amiga en el dia a dia de la Vila. Amb un o altre dels seus responsables, nosaltres hi parlem cada setmana. Per això aquesta pèrdua, i perquè la seva companya, Lola Capdevila, és una de les nostres principals col·laboradores, dèiem que aquesta pèrdua és nostra. 

Se'n va un altre grac, un altre pota negra de l'activisme local, després dels adéus dels últims anys de Carles Valero, Eduard Delgado, Albert Musons i aquest últim any de Víctor Nubla. Se'n van grans referents, homenots que abarcaven tant i en tants fronts que és fàcil sentir-se petit. Bon viatge, Jordi, sempre et veurem passejar pels carrers.