La pèrdua de la innocència

Una veïna entra al Park Güell pel carrer Sant Josep de la Muntanya
Una veïna entra al Park Güell pel carrer Sant Josep de la Muntanya | À.G.P.

Editorial

El 17 d'agost de 2017 Barcelona va perdre la innocència d'un espai públic amb una presència policial de perfil baix, amb un govern municipal que en el dia a dia i en les petites coses, a Gràcia, en aquell moment, apostava per minimitzar qualsevol presència d'agents a punts potencialment conflictius com la plaça del Sol o que marcava un perfil diferent amb els equips antecessors reobrint espai d'estada tancats com Dones del 36. El discurs era molt clar; l'absència de sancions en l'ordenança de civisme per combatre algunes actituds, també.

El que marca tendència és el discurs del control, on el toc de queda preval 'en benefici de la salut de tots'

No han passat ni quatre anys d'aquells atemptats que van obligar a reprogramar aquesta sensibilitat, amb un retoc en la majoria de govern a partir de les eleccions de 2019 que ha acabat de fer la feina de retorn a la poca imaginació, al vell escenari que ja coneixíem, a l'extensió de la seguretat per sobre de la llibertat. Ara li ha tocat el torn al Park Güell amb un nou pla que inclou pilones, sistemes de videovigilància, nous controls amb elements automatitzats i increment de vigilància interior i exterior tant de dia com de nit.

En el pla s'hi barreja també l'intent de controlar la picaresca detectada en algunes empreses de VTC que aprofitaven les exigències dels turistes més mandrosos per col·lar-se fins a dins del recinte de Gaudí. Però, com que aleshores es va negar que les primeres mesures adoptades tinguessin a veure amb l'alerta 4, ara cal posar èmfasi en aquest element que present des del 2017. Les fonts municipals ho diuen finament: "millores en la seguretat de les persones (adaptació d'alguns elements de seguretat que s'han implementat amb posterioritat als atemptats de la Rambla)".

Sigui una mesura o altra, sigui necessària o no, el que preval i el que marca tendència és el discurs del control, inevitable o no, que avança de nou empès per la dinàmica acostumada a uns horaris on el toc de queda ho anormalitza tot i on ha desaparegut la crítica en benefici de la salut de tots.