Editorial

Segurament mai com ara des dels temps més negres i necessitats de la Transició no hi havia hagut una generació de famílies però també d'educadors, de direccions dels centres educatius i de treballadors de la comunitat educativa en general, que es mobilitzessin tant no només pels drets de l'alumnat sinó també per uns valors, uns projectes i uns entorns diferents als que havíem acceptat la societat de manera més o menys esportiva. El canvi cultural cap a una altra visió possible de la ciutat densa (apressada, irreflexiva, contaminada) s'ha trobat amb tots aquests protagonistes i una administració que ha estat sensible però com sempre lenta a aquest nou discurs. 

Des de la Transició no hi havia hagut una comunitat educativa tan mobilitzada; no afluixeu

El procés garantista que en els últims anys s'ha fet necessari a l'administració per evitar qualsevol possibilitat de corrupció ha tingut com a contraprestació més lentitud i passen encara més anys des que un projecte s'anuncia fins que es posa en funcionament: si ja costa redissenyar amb urbanisme tàctic un entorn escolar, no cal ni imaginar-se què significa aixecar de nou un centre educatiu. 

Sota aquestes premisses segueix la complexa història de l'institut Vallcarca, fill d'aquell trist tancament de l'institut Bosch i Gimpera i de la no menys trista derrota al Suprem del primer emplaçament al carrer Anna Piferrer. Sembla que ja no vingui d'aquí, quan s'anuncia un nou endarreriment del projecte executiu, de la licitació i de l'inici d'obres, previst aquest últim pas per al juny de 2021. I no serà, esclar. Alhora els centres existents es volen millors: el Pau Casals vol guanyar el Decidim per tenir prou diners per canviar el pati cap a les noves realitats més equilibrades de gènere i de projecte d'escola, i Sadako fa retocs fins volent un modul provisional que no ha estat possible. Mentrestant, setanta escoles a la ciutat es mobilitzen per uns entorns millors. No afluixeu.