El partit de les nostres vides

El davanter Èric, marcant el 4-2 definitiu que va desfermar l'eufòria entre l'afició del Nou Sardenya
El davanter Èric, marcant el 4-2 definitiu que va desfermar l'eufòria entre l'afició del Nou Sardenya | Fran Capell

Editorial

L'Europa és l'equip de moda. Qui ho havia de dir! Aquell històric fundador de la Primera Divisió del futbol espanyol, aquell club de Gràcia que va estar a punt de desaparèixer i no arribar al centenari per la mala gestió, aquella soferta afició que seguia un equip que jugava molts play-offs però que sempre els perdia... L'Europa trenca l'escut maleït de la Tercera Divisió, com diumenge es va representar en un macrollençol a la grada dels Eskapulats, i jugarà l'any que ve a Segona RFEF.

És un ascens inesperat que arriba en ple canvi de xip; l'Europa ja és un club guanyador

En una tarda gloriosa al Nou Sardenya, tots els astres es van posar en línia: a tribuna els socis més veterans com Josep Maria Felip (5) o Carles Balagué (7), el míster de l'ascens del 1963 Pep Rovira, el fill de Josep Duró -també artífex d'aquell ascens en blanc i negre; exjugadors com Jordi Cano, Javi Sánchez, Ventura Gómez, Xavi Lucas; a la llotja, expresidents com Joan Josep Isern; el renovat president Víctor Martínez; els afeccionats de llarga trajectòria de Caliu Gracienc, els mitjans de comunicació locals perdent qualsevol compostura (com ha de ser en aquestes circumstàncies) i al terreny de joc, els més importants: jugadors que per fi toquen la pilota com els àngels i que estimen la samarreta escapulada, alguns dels quals com l'Àlex 'Capi' Cano amb 12 anys al club picant pedra sense repòs per pujar de categoria, comandats per un tècnic amb caràcter com David Vilajoana; hereus de referents com Àlex Delmàs o Pedro Dòlera...

És aquest un ascens inesperat, després de la sisena decepció de l'estiu passat a Badalona i després d'un any complicat amb eleccions pel mig, cosa que sempre afegeix tensió a la massa social. Però inesperadament arriba aquest canvi de xip, sí, després de molta feina sense resultats i després de tantes dificultats per tenir unes instal·lacions municipals que no facin vergonya. L'Europa ha fet clic, i ha esdevingut no només un club de moda sinó un club de mentalitat guanyadora.

L'Europa és el primer club de Gràcia, el que porta associada la seva territorialitat d'una manera més clara. Però encara té camp per córrer per ser socialment i al xup-xup dels carrers i places EL club de Gràcia. Certament l'Ajuntament no ho posa fàcil, amb el seu cafè para todos en el repartiment d'ajuts (Quants districtes tindran enguany un club jugant a Segona?). Però els reptes i les estratègies Do It Yourself mai no han espantat els europeistes. Els fonaments estan ben afermats, els joves estan fent una bona feina de relligar la història del club amb uns valors de futbol autèntic, la pilota entra, els números comencen a quadrar i calen ben segur més socis. Ningú ha dit que fos fàcil, però l'Europa somriu, i ja tocava.