Editorial

Fa cosa dir-ho però Vallcarca no se'n surt. Ho semblava en aquell nou temps que es va marcar en els processos participatius de 2014 i 2017, abandonant aquell pla Vallcarca del 2002 que mai va tirar endavant, i ho semblava també en els dibuixos que es van concretar per acompanyar la salvació in extremis del barri històric. Però la tasca que s'ha de tirar endavant és tan ingent, tal és la quantitat de fronts oberts (habitatge públic i privat, Rambla Verda, col·lector d'aigües, subestació elèctrica, anella de serveis, zones verdes, reurbanització, institut, Casa Junyer-Canals...), tan poc prioritaris són els pressupostos públics i tanta és encara la divisió veïnal...que no s'hi veu ni el principi ni el final.

Sí, hi ha Can Carol, ben animat a les tardes, que ha donat un altre color al paisatge fred del barri

Sí, hi ha Can Carol, ben animat a les tardes, que ha donat un altre color al paisatge fred del barri; i hi ha la insurrecta Fusteria, que ordeix totes les trames presents i futures; i hi ha la Federació de Barris, que ha empoderat un veïnat que fins ara preferia mirar-s'ho tot des de la barrera; i hi ha -estirant una mica la positivitat- el jardí dels Arabescos; i hi ha la pista de bàsquet, on no para l'activitat; i aviat hi haurà el nou bloc de reallotjats de l'avinguda Vallcarca, i la nova plaça Mons i l'ascensor nou de pujada a l'avinguda República Argentina.

Però no n'hi ha prou i tot va molt lent, i ja fa quatre anys que NyN i moviments socials van intentar un pacte inusual perquè hi hagués una part de lloguer regulat en les promocions privades futures. Ja fa quatre anys d'allò, i res més. I van passant els anys perduts a Vallcarca. I a sobre va i la llevantada escapça la figuera de la plaça.