Editorial

Atenent a la tranquil·litat amb què s'explica Adolfo Blanco i a la dinàmica consolidada en la nova etapa dels cinemes Verdi, sis anys després que estiguessin a punt de tancar en una de les exclusives més dolces però òbviament amargues d'aquest setmanari, la conclusió de l'entrevista que avui obre la portada és de llarga vida a un dels grans símbols de Gràcia i de Barcelona.

S'ha mantingut, es manté i es mantindrà aquella tradició de venir als cinemes a veure què fan

Blanco especifica les claus que van ajudar a superar aquella sacsejada que ningú en el sector es prenia seriosament fins que va mobilitzar els comerciants i uns periodistes de barri ho van publicar: el nou temps dels Verdi es basa en el sanejament dels números, en un rentat de cara necessari i en una programació de qualitat similar a la dels millors anys.

Com que qualsevol temps passat va ser millor, que dirien els boomers, podem discutir si les actuals estrenes dels Verdi i Verdi Park són millors que aquella programació quasi immòbil dels anys 90 i el canvi de segle amb el glamur trencador de les sessions golfes (quants mesos i anys van estar en programació El lado oscuro del corazón, La vida de Bryan o El séptimo sello?). Pero Blanco ho diu també alt i clar: s'ha mantingut, es manté i es mantindrà aquella tradició de venir als Verdi a veure què fan, com una aposta segura.

Diu més coses interessants Blanco en l'entrevista: que el públic jove, a diferència d'altres ciutats on A Contracorriente s'hi juga els calers com Madrid, va al cine i aquí hi entra el factor Gràcia, i el titular que ha merescut ser el primer i més gran: els cinemes Verdi trascendeixen Gràcia però sense la Vila -el caràcter i el sabor de barri- l'empresa no hi tindria res a fer; és a dir, que fer una bona gestió i una bona programació està molt bé, però la gent i la comunitat és la clau de volta perquè la cultura funcioni i engresqui. Llarga vida als Verdi, doncs.