Editorial

Hi ha poques connexions entre la Gràcia dels 500 de sempre i la dels 120.000 habitants: el gracienc de militància cada cop és més excepcional però el gracienc d'esperit s'hi suma amb comptagotes i al llarg del temps gràcies a aquestes línies invisibles que es tracen amb una passejada per Festa Major, una pel·lícula als Verdi, una sessió infantil a Lluïsos i -volem pensar- una lectura curiosa a L'Independent. Que cadascú hi afegeixi les seves experiències. També des de fa 25 anys hi ha una altra permeabilitat entre aquests dos móns que sembla que no es toquin: els Castellers de la Vila de Gràcia.

Ser casteller és una bona manera d'entrar a Gràcia sigui quin sigui l'origen, la condició o la religió

Encara hi ha qui se sorprèn quan dissabte passat a tots els mitjans de comunicació sobresortia la notícia que els blaus havien guanyat el concurs de castells en la seva categoria i que en la classificació final, al costat d'autèntiques colles monstre que s'emparen en una tradició molt més llarga i en el recolzament incomparable de la maquinaria administrativa de les seves ciutats, havien quedat vuitens. Nosaltres no ens vam sorprendre de res.

Els Castellers de la Vila de Gràcia es poden convertir ara en un fenomen que es farà més gran, merescudament, per l'impacte de les xarxes i la plasticitat de la bona feina feta i ensenyada, però ningú com ells saben el que han treballat per arribar on són, tant en braços com en sensibilitat social, ni tan sols aquest setmanari quan els demana una crònica des de dins per evitar cometre cap equivocació.

Ser casteller és una bona manera d'entrar a Gràcia sigui quin sigui l'origen, la condició o la religió. Ser casteller és una xarxa de solidaritat que es grava a foc a cada assoliment però també a cada patiment. Ningú donava un duro perquè remuntessin tan ràpid després de la pandèmia, i aquí els tenim, ben amunt, ben amunt. Que animals. Enhorabona.