Editorial

Com una fruita madura que cau de l'arbre, aquesta setmana s'ha fet pública la venda de l'apartament més car de la ciutat: la planta 19 de la Torre Deutsche -ara Mandarin Oriental Residences-, 40 milions d'euros. Pim, pam. Per qui vulgui conèixer els detalls de la barraqueta, només ha d'anar a L'Independent 651: vam publicar en exclusiva els plànols i l'explicació en metres quadrats planta per planta. De la planta 19 dèiem això: "A l’última planta 19 es reserva un espai encara més exclusiu: un apartament de 398 metres quadrats i altell de 171 (amb terrassa de 120 metres inclosa)" i també valia la pena el paràgraf anterior: "el salt es farà a partir de les plantes 16 a 18: allà hi haurà un apartament de 372 metres quadrats per nivell, amb cinc lavabos, cinc vestidors i dos salons". 

Donarem la benvinguda al nou inquilí i als nous inquilins, com a Gràcia fem amb tothom, però l'anàlisi del fet social que implica un element simbòlic d'aquest tipus és un fracàs col·lectiu. En primer lloc, perquè l'Ajuntament no ha aconseguit canviar el que tècnicament serà la Torre Deutsche, un hotel, amb tots els serveis facilitats pel personal de Mandarin. En segon lloc, perquè ja molt de temps que els Jardinets es mouen en una zona llimb que no té cap lligam ni arrelament; realment és un no lloc, encara que el Districte tregui la pols de tant en tant a la idea de fer una àrea de jocs peatonal a la banda Llobregat. En tercer lloc, perquè el retorn del turisme més o menys de masses està esqueixant l'intent dels hotels d'obrir-se al públic local.

Un periodista amic, en Camilo Baquero, esmentava aquest dijous l'aterratge del veí dels 40 milions d'euros preguntant-se: Muero por ver cómo será la vida de barrio de este vecino. Estoy seguro que se apuntará al Ampa, irá a los consejos de barrio, comprará en Escofet, entrenará en el DiR y hasta decorará la calle en agosto. No perdem l'esperança que el nou veí intenti almenys alguna d'aquestes pràctiques, perquè a l'abast les tindrà i de més verdes en maduren. Però els poders institucionals, econòmics i socials d'aquests ciutat s'haurien de sentir almenys incòmodes d'aquest moviment de diners inquietant que en cap cas revertirà en el ciutadà.