Diedi fiori agl'altar

Cultura

En èpoques que a aquestes alçades ja em comencen a semblar perillosament pretèrites, la meva vida girava al voltant d'un petit pis amb molta fusta i en ocasions fins i tot paper pintat a les parets. D'aquest pis, enclavat a la magnètica cruïlla de Travessera de Gràcia amb Torrent de l'Olla, en fugíem els diumenges a bord del que llavors encara es coneixia com a utilitari. El transbordament ens duïa a voltes cap a l'Eixample i els seus sostres gegantins amb rosetons o bé a Mirasol i la seva condició de -encara en aquells temps- petita selva domèstica. I al punt de fuga, anunciat per mon pare mentre feia bategar les claus a la mà, era sempre el mateix: d'aquí a un quart d'hora davant del Reus. Hom no pot evitar patir aquestes regressions quan passa per davant o entra en un lloc que durant tants caps de setmana seguits va esdevenir punt de referència de l'èxode dominical, l'anhel de tortell o l'olor de carns a la brasa. Ara, òbviament, les coses són molt diferents, a tot arreu i a cada instant. El passat sembla una cosa inventada per algun fabulador benintencionat al que el principi de realitat ha acabat deixant sense feina. Em poso melòman mentre desgrano aquest conjunt de records i corprenc el rostre com ho fan els mafiosos d'etiqueta en aquells moments crucials en què el seu destí tràgic es barreja amb una ària d'aquelles que fan plorar fins i tot a una pedra Pómez. El que abans es deia Bar Reus, després Nuevo Reus, fa temps ja que es va rebatejar amb el cognom de la nissaga que l'ha portat des de fa gairebé seixanta anys. I penso que, en el fons, el fet que "Tosca" no es refereixi a l'òpera de Puccini (malgrat hi hagi un cartell de la mateixa a una de les parets) no el desproveeix de cert aire operístic. Al cap i a la fí, les processos de Sant Medir, amb els seus vestits d'allò que en diem "època", els cavalls, les fanfàrries timbaleres i aquella mena d'aire de legió romana tornant victoriosa a la ciutat després d'una conquesta desprenen aquesta posada en escena pròpia d'un coliseu líric. Dic això perquè a Can Tosca hi té la seu una de les colles més bellugadisses d'aquesta festa, la Colla de la Pessigolla. El Pep, membre de la colla i també de la família homònima, m'explica suscintament els trenta anys d'aquests cerimonials mentre al nostre voltant el bar resta suspès en aquest estrany silenci narcòtic al que la prohibició del tabac ha condemnat als locals socials. Si a Pla li haguessin prohibit liar les seves cigarretes als casinos on garlava ociosament la seva literatura vital segurament s'hagués convertit en Céline. Aquesta calma tensa fa pensar en les coses des d'una òptica una mica estranya. El món sembla un decorat a mig fer i cal recòrrer al passat per a completar-lo. En aquest cas un passat operístic. La història de les cavalcades de Sant Medir ho és. A mig camí potser de Puccini i de Bizet. Com ho és també la història de quan els gitanos de Gràcia tenien aquí un dels seus centres de trobada principals. La família Flores i d'altres hi muntaven els seus conclaves festius. Podria tornar a Bizet, però davant d'aquest nivell d'humanitat segurament semblaria molt poc naturalista; força impostor. Després la cronologia els desplaçà i s'hi instal•laren els cavallers ufanosos amb els seus estandars i els honors al sant de les llepolies. Ara, malgrat el silenci que hi regna a l'hora en què la tarda ja devalla, Can Tosca segueix essent l'àgora on es reuneix la colla. El Sancta Sanctorum des d'on es prepara i d'on surt la comitiva. Gent que la resta de l'any far de l'anar fent -en molts casos a peu- el seu hàbitat, es converteix per unes hores en condotiero i allà on normalment hi té la butxaca pel mòbil o -ja em perdonaran- pel tabac, hi pengen festives condecoracions. Després de seguir aquest fil, em sembla ja molt més lògic que el meu pare ens esperés amb el seu utilitari aparcat en doble fila just davant del Bar Reus -fins i tot quan ja es deia Can Tosca. Seria la manera gracienca de quedar davant del Liceu. Però sense res a veure amb el Liceu, més aviat amb un lloc en què, com pensava Nietzsche quan es referia a Wagner (i abans que s'adonés que Wagner era un hortera) es cou i es reclou l'art: aquella estranya mixtura de cosa apol•línia i dionisíaca, portada això sí amb la mesurada soltura que només pot tenir qui viu en l'art perquè sap que, en el fons, s'acabarà descobrint que aquest món és imaginari. O recordat. Vissi d'Arte, Vissi d'Amore. Text íntegre de Sebastià Jovani, escriptor i col.laborador de L'Independent, publicat a la contra del número 377