L’amagatall de la Victòria

Política

L’estàtua de la Victòria ja fa dos mesos que va deixar de ser la porta d’entrada de Gràcia i ha trobat amagatall al Centre de Conservació i Restauració de la Zona Franca, una dependència del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), on s’està tractant l’obra de Marés perquè el 2013 pugui ser exposada a la fàbrica Oliva Artés del Poblenou en el marc de la nova col.lecció contemporània que en 100 objectes resumirà 150 anys de ciutats a Barcelona, Catalunya i Europa. La figura de Marés va arribar a la Zona Franca el 30 de gener, descavalcada de la peanya que l’havia sostingut a la confluència del passeig de Gràcia amb l’avinguda Diagonal des del 1940, i va rebre el número de registre MHCB36153. Amb un pes superior al que havia calculat la brigada d’obres (quatre tones en lloc d’una i mitja per l’efecte del formigó introduït al llarg dels anys), la Victòria va ser mesurada i identificada (fa 4,25 metres d’alçada), va passar un mes a l’exterior de les naus, en un espai on hi ha palés amb diferents peces d’arqueologia urbana i un tros de mur del mercat de Santa Caterina, i finalment va ser ubicada de manera provisional a la part posterior de la nau d’entrada. Segons explica Aitor Parra, un dels curadors del centre, el fet que la Victòria sigui de bronze va evitar que el procediment d’entrada al recinte fos més lent perquè les peces que arriben han de passar un període de quarentena com a precaució i eventual desinfecció. La identificació de la Victòria va constatar una fisura ja controlada que li atravessa la panxa i va descobrir-ne una altra no detectada al canell de la mà alçada. Els experts ara hauran de determinar l’estat del bronze i el tractament que haurà de rebre l’estàtua per ser restaurada. Per a aquesta fase, el MUHBA ha localitzat a Olot el taller de foneria que va enllestir l’estàtua sota ordres de Marés. Un primer reconeixement dels experts del centre ha recomanat que la Victòria es netegi, se li canviï l’estructura i es poleixin les capes de pintura acumulades. La repintada ràpida ha estat l’únic tractament que ha rebut l’estàtua durant dècades, malgrat les inclemències contínues d’estar a l’intempèrie, perquè l’alta concentració de trànsit ha impedit sempre una restauració a fons amb bastida