Roger Mas: “Som un país totèmic”

Cultura

Roger Mas acuta demà a l’Oratori de Sant Felip Neri. Roger Mas (Solsona, 1975) és un cantautor que es reinventa constantment. La seva discografia passa d’un treball pop a utilitzar músiques ancestrals per interpretar textos de Verdaguer. Disc rere disc acumula premis de la crítica i en l’últim, A la casa d’enlloc (2010), torna a virar i s’apropa a la música d’arrel nord-americana. L’abril passat va presentar un tast del que ara l’ocupa, un projecte amb la Cobla Sant Jordi per reinterpretar les seves cançons. Com va el projecte amb la Cobla Sant Jordi? Hi ha molta feina a fer perquè un repertori nou per a cobla i cantautor és una mica complicat. Intentarem que hi hagi bona part de material inèdit, però també rearranjaments i reversions de cançons meves. Em faria molta il.lusió fer un clàssic tradicional. En la presentació, a tall de broma, ja vam fer la Santa Espina. L’estrena serà el 6 de novembre a Manresa, i farem gira i se n’ha de gravar un disc. Passes de la música tradicional a la moderna, tornes a la tradicional... Hi ha aquell poema de J.V. Foix que diu “m’enamora lo vell i m’encanta lo nou”. I jo em sento molt identificat amb això. Llavors a les festes majors t’hi deus sentir com a casa. Són un exemple d’això. De les festes majors que conec, la de Gràcia és la que té un compromís més gran amb la cultura de la música i la poesia. I no només amb la música de festa, perquè hi ha propostes interessants a banda del que és l’entreteniment de masses. I això és important. La música en català sembla que està en un bon moment. Portem una dècada en què creativament s’estan fent coses molt interessants i variades. Ara l’assignatura pendent és que el públic es reparteixi. La diferència entre qui triomfa i qui no és excessiva. Som un país totèmic, on només hi ha espai per a un tòtem durant un temps determinat i després se’l fot a terra a cops de destral i se n’hi posa un altre. Algun exemple de proposta interessant que no triomfa? Eduard Canimas va fer Sagrat Cor, el millor disc de l’any passat, amb cançons absolutament meravelloses, i ha passat sense pena ni glòria. Pràcticament ningú sap qui és i porta tants anys de carrera com l’Adrià Puntí. I de qui és culpa? El públic ja escull el que comercialment és millor, el que no entenc és que alguns periodistes sentin càtedra sense saber-ne i sense tenir en compte factors estrictament artístics. En aquest país necessitem ser els números u de vendes a l’Estat, perquè el que hem de fer és impressionar a no sé qui, quan no sé de què serveix impressionar ningú. Nosaltres hem de fer un plat bo, no posar 25.000 comensals en un menjador. Una de les grans virtuts de la cultura catalana és que té més creativitat per metre quadrat que qualsevol altra cultura del món. I no critico la gent que es dedica a la música, em refereixo als mitjans de comunicació, que són els qui tenen la funció d’ensenyar allò que artísticament té interès. Però tu no ets comercial i ets conegut. Per sort, en aquest país es pot viure d’això. A mi el que m’agrada és estar a mig camí entre les coses, sigui perquè és l’únic que sé fer o perquè és el que trobo divertit. El que jo faig no és ni alta cultura ni és comercial, és un terme mig que em sembla que val la pena. Text: Edu Calvet