Un gracienc anomenat Paco Martínez Soria

Societat

Poca gent sap que el còmic Paco Martínez Soria, que va néixer a la localitat aragonesa de Tarazona, es va criar i va forjar la seva carrera artística a Gràcia, on va aterrar amb cinc anys quan van destinar el seu pare, que era policia, a Barcelona. Corria el 1908 quan la seva família es va establir al carrer Joan Blanques. El nen Martínez Soria va estudiar al Pare Claret i va decidir posar-se de seguida a treballar en una botiga de maquinària, Faust y Kammann, a la Ronda Sant Antoni. Allà hi va estar molts anys, primer com a dependent; després com a cap de vendes i finalment de comissionista. La seva gran passió, però, era el teatre i d’aquí ve el seu desconegut lligam amb Gràcia: va començar fent d’apuntador al grup d’aficionats de teatre de l’Artesà i allà va conèixer la seva dona, la Consol Ramos, que era germana d’un amic del grup i que vivia al carrer Argentona. En Paco i la Consol, noia d’origen humil que feia d’assistenta social a la Generalitat, es van casar el 24 d’octubre de 1929 a la parròquia de Sant Joan Baptista, a la plaça de la Virreina, i la celebració es va fer, és clar, a l’Artesà. El matrimoni, que se’n va anar a viure a la Travessera de Gràcia, al costat de la caserna de la Guàrdia Civil, va tenir quatre fills, tres noies i un noi, en Francesc, que es va fer pare escolapi i ara és al monestir de Poblet. Ell, com la seva germana, Nativitat, van néixer just abans de la Guerra Civil. Va ser en aquella època que Paco Martínez Soria va entrar al grup de teatre de l’Orfeó, on ja va començar a tenir papers secundaris i a dirigir alguna obra. Les obres eren en català, tot i que era un idioma que utilitzava poc. “Amb la Mary Sampere sí que parlava sempre en català”, explica el seu fill Francesc a l’Independent. Quan esclata la guerra, l’empresa on treballava tanca i Martínez Soria s’aboca al món del teatre per portar menjar a casa. “Recordo que dels quatre als sis anys vam passar molta gana a casa”, remarca el seu únic fill. Don Paco, que era com li agradava que li diguessin, també s’amagava al refugi que hi havia al costat de la caserna quan l’aviació franquista bombardejava la ciutat. Amb l’únic afany de sobreviure, es va posar a treballar en una companyia teatral gestionada per la CNT que pagava a tothom deu pessetes: “Allò sí que era comunisme pur”, sentencia Francesc. Després viatjaria a Madrid on es va fer un nom de la mà del còmic Rafael Somoza, abans d’estrenar “La ciudad no es para mi”. Ara el grup de treball de Nomenclàtor debat posar-li una placa d’homenatge a l’Artesà. “El meu pare era de dretes i no entendria el procés català; li devia l’èxit a Espanya” Francesc Martínez Soria fa un quart de segle que és monjo de Poblet. Hi va entrar quan tenia 56 anys, vuit anys després que el seu pare morís. Quan li va dir amb 17 anys que deixava farmàcia per fer-se escolapi, assegura que “va tenir el disgust de la seva vida, però ho va entendre i em deia que no em casés com alguns capellans”. En Francesc ve a Gràcia per anar al metge a la plaça Rovira: “Ja no hi conec ningú”. Gràcia, però, és el seu barri, i el de la seva família. Té una pila de records del seu pare, com que l’accent baturro de les pel·lícules li va ser imposat perquè “ell parlava castellà normal” i el defineix com “un gracienc de dretes que no entendria l’independentisme; li devia l’èxit a Espanya”. En Francesc lamenta que Catalunya mai hagi valorat Paco Martínez Soria com un dels seus. Ho va dir a l’enterrament perquè no sortia a l’Enciclòpedia Catalana. L’expresident Pujol el va citar i li va dir que tenia raó i que al primer annex hi sortiria. Es va complir.