Ferran a Musons el 2007: “Albert, no seràs regidor; t’has equivocat de família”

Política

psc 2El mes que ve farà set anys que va morir Albert Musons, considerat pare de l’independentisme gracienc, líder durant molts anys del PSC, ànima de totes les iniciatives culturals de la Vila i regidor ‘in pectore’ de Gràcia. Per què Musons mai no va ser regidor si suscitava el respecte i l’acord més transversal? Qui va decidir que no ho fos? Quan va saber que no ho seria mai? La vida política d’Albert Musons va començar a esvair-se el diumenge 6 de febrer de 1994 amb la clausura del setè congrés del PSC, a Sitges. El que va succeir aquell cap de setmana condicionaria el futur, fins avui, d’un partit que estava cridat a ser l’alternativa natural al monopoli polític de Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat. En el congrés es va posar en qüestió el lideratge de Raimon Obiols, dirigent obertament catalanista, i es va nomenar un desconegut, José Montilla, aleshores alcalde de Cornellà, com a secretari d’organització. Els anomenats ‘capitans’, representants del sector amb connexions directes amb el PSOE i els socialisme europeu, iniciaven l’assalt per controlar el partit i depurar aquells militants coneguts com ‘obiolistes’. El procés no requeria d’urgència i s’havia de fer amb la màxima discreció. Tanmateix, aquell cap de setmana de febrer els capitans van redactar una llarga llista negra, una sentència que aplicarien quan controlessin el partit. Musons era un dels noms d’aquesta llista. Pertanyia, a una agrupació, la de Gràcia, que sempre havia estat díscola, independent de les consignes de la Federació de Barcelona. Des d’aquesta federació del PSC, Joan Ferran i Antoni Santiburcio portaven anys tractant de fer front als equips de govern de regidors que ells consideraven “elitistes”, persones de confiança de Pasqual Maragall i Joan Clos. Intentaven sempre compensar-ho col·locant candidats de la seva branca. Però la part gracienca sempre era una incógnita. Sabien que Musons era el més popular. Els capitans van erigir Maragall com a líder. Eren conscients que el rival a batre era CiU i, per tant, van optar per un polític de perfil catalanista que arribaria a la presidència de la Generalitat després de les eleccions del 16 de novembre 2003 i del pacte amb ERC i ICV-EUiA. Però allà va començar un procés de desgast del líder per impulsar un candidat més afí. Després que l’executiva del PSC deixès sol Pasqual Maragall, ell va renunciar al càrrec de president l’any 2006 i va avançar les eleccions a l’1 de novembre d’aquell any. El nou líder del PSC tindria un nom que bé recordaven els assistents al congrès de Sitges, José Montilla, líder del segon tripartit que enfonsaria la formació socialista i l’allunyaria del seu electorat històric de caràcter catalanista. Musons vivia aquesta dècada de trasbals intern dins d’un partit en el qual s’hi havia integrat des de ben jove, des de les trinxeres de la política gracienca. Allà, s’havia fet fort no tant pel suport de la seva organització nacional sinó pel respecte que s’havia guanyat de totes les formacions polítiques i del veïnat gracienc. La seva màxima aspiració política, potser conscient de les seves poques possibilitats dins del PSC després dels fets de Sitges, era l’Ajuntament de Gràcia del qual somniava ser regidor, convençut que ell, com a gracienc de soca-arrel, ho faria molt millor que els polítics que aterraven al barri nomenats a dit per la direcció del partit a la ciutat. L’únic que necessitava per acomplir aquest somni polític era estar prou ben situat a les llistes del PSC a les eleccions municipals. Ja l’any 2003 es va quedar a les portes de ser escollit com a regidor a l’Ajuntament i va ser de nou conseller de Cultura de Gràcia. L’any 2007, però, amb Montilla ja com a president, el futur polític per a Musons no estava clar. A inicis d’any va rebre la convocatòria per asistir a una reunió privada amb Joan Ferran, capità de capitans, aleshores secretari d’organització del PSC i portaveu adjunt del grup parlamentari socialista. El seu nom no aniria a les llistes del 27 de maig. “Albert, t’has equivocat de família; què vols a canvi?”, li va dir. A Musons li brillaven els ulls quan ho explicava i era conscient que la contundencia d’aquelles paraules no deixava marge per a la negociació. Va haver-hi una altra ànima caritativa que li va dir: “Clos no creu que hagis d’anar a la llista, perquè no dones la imatge”. Potser l’alcalde no ho havia dit. En tot cas, Musons havia lluitat molts anys amb els problemes de pes. Les conseqüències en el seu estat d’ànim van ser visibles en els mesos previs a la seva mort. En la seva darrera Festa Major, ja no podia contenir les llàgrimes mentre s’acomiadava del càrrec de conseller de Cultura. A la tardor va perdre pes i les faccions no transmetien l’alegria que l’havien caracteritzat. Musons va morir el vespre del dimarts 30 d’octubre de 2007 després de patir un infart quan treballava al seu despatx del Col·legi de Periodistes. Musons va ser enterrat l’1 de novembre.