El seu esperit festiu i patxanguero els ha convertit en clàssics de Gràcia i de Progrés, d’on són fills i amb qui comparteixen la mateixa manera de fer. La Banda Patilla, una associació de músics sense ànima de lucre als quals els encanta liar-la parda, tornaran a fer ballar la gent de camí a l’entrega de premis. Ho explica Ènric Ràfols.

Sou fills de Progrés. Quin significat té això ara per a vosaltres?
La Banda ha canviat molt des que va néixer. Al principi hi havia més gent del carrer, ara només en queda un o dos d’una trentena de músics que som. Però mantenim una relació molt estreta, anem cada any uns dies a guarnir i ens reservem un bolo per a la festa.

Com veieu l’evolució del carrer?
Sempre ha estat molt assembleari i nosaltres, com a associació sense ànim de lucre, compartim amb ells el mateix esperit. També ens agrada com fan partícips la gent, tothom és benvingut, tant se val d’on vinguis. Això no ha canviat mai i és el més maco.

Què de festa i què de reivindicació hi ha en els vostres concerts?
En principi el nostre repertori no té càrrega política. Som una txaranga una mica bandarra. Portem un micròfon i deixem anar el que volem. És cert que som d’esquerres i antifeixistes, tots intentem mostrar el que pensem amb molt d’humor i un punt d’irreverent; ens fiquem amb l’Espanya profunda, Millet o Pujol però també amb l’esquerra indepe.

Però la festa és el més important.
No hi ha res de seriositat en la nostra proposta. Al principi anàvem amb vestit i corbata per provocar i fer el gamberro. En realitat som tots una colla de punkis.

Què teniu pensat fer a Progrés aquest any?
Els acompanyarem com sempre al lliurament de premis i quan acabem de sopar i sense que ningú ens ho demani farem una segona cercavila, i anirem a liar-la a Llibertat i ja veurem quins carrers més. Som d’improvisar molt.

Com ha anat variant el repertori i els músics al llarg de tot aquest temps?
Vam començar amb quatre cançons i ja tenim repertori per fer tres hores de concert. Hi ha una comissió que s’encarrega de les composicions que després votem en assemblea. Des del principi hi ha hagut gent amateur amb gent que en sabia molt, profesionals formats a l’ESMUC que volien tocar amb nosaltres perquè la liem molt parda i gaudeixen molt tocant amb la banda.

I el públic?
Al principi ens movíem en cercles alternatius i amb el temps ens truquen d’ajuntaments. Ens agrada anar a la Crida de Vic o a les festes de la Floresta, llocs així que quan bufes una vegada surt la gent de sota les pedres per ballar.