Sabia que no seria fàcil, i no ho ha estat ni ho és. Han passat deu anys des que Victor Álvaro va decidir aixecar la persiana d’una sala de teatre pròpia al 64 del carrer Sant Lluís. Sempre atent i buscant l’equilibri entre creació i producció, la sala es renova i canvia la disposició del públic, ara amb petites taules i cadires.

10 anys de sala pròpia. Has tingut temps de fer balanç?
Algú em podria haver avisat, potser m’ho hagués pensat. De fet, l’Armand Bonin ja m’ho va dir, que no obrís sala pròpia, però amb les aspiracions que teníem com a companyia, una sala a Barcelona era l’aparador perfecte.

Obrir i crisi econòmica.
Si la decisió l’haguéssim pres un any i mig després segur que no haguéssim obert. Perquè no només va ser la crisi econòmica sinó que el govern va triplicar l’IVA cultural. Hem trigat molts anys en recuperar-nos d’això.

L’estil propi ajuda a mantenir-se?
M’obsessionava l’etiqueta de sala alternativa, perquè era un segell que estava desprestigiat, i a més no tenia sentit; venia de fer grans espectacles i el que buscava era el punt intermig entre la creativitat i la producció tot pensant en l’espectador. Així que vam tenir gairebé a tocar a Jordi Boixadares, per exemple, i la gent al·lucinava.

Quin creus que és l’estat de salut de la cultura a la ciutat i al país?
És nefast. I ho dic perquè en formo part i lluito cada dia per ella. En els 10 anys de teatre hi han hagut cinc consellers de cultura; cap a trepitjat la sala. I es necessita aquesta visita perquè legitima l’espai i dóna suport. Les institucions no perceben que la cultura no és una.

Com ha evolucionat la programació amb els anys?
Primer havia de ser l’aparador de Gataro però ara acollim més; fer producció pròpia és molt difícil, la gent no vol assumir aquest cost en el preu de l’entrada. Si et fixes en qualsevol producció pròpia de TV3, per posar un exemple local, els personatges no van mai al teatre. L’oci és anar a fer una copa de vi a un bar.

Quines són les novetats d’aquesta desena temporada?
Després de fer totes les disposicions possibles d’escenari i públic, ja no té sentit seguir amb els seients en renglera. Així que recuperem el format de cadires i taules.

La cartellera ideal dels 10 anys. Víctor Álvaro, director de l’Almeria Teatre, reconeix que la cartellera perfecta del desè aniversari hagués estat Pegados, un musical de la primera etapa, El casament dels petit burgesos (Bertolt Brecht), Llibert, 1884, Ay Carmela i Flor de nit. I Paquito Forever, que, després de fer bolo a Londres dos cops, marxarà a Broadway al febrer.