On la ciutat s'acaba

Gràcia des de l’exili

per Èric Lluent

La contra

Les restes d’un moll a Skerjafjördur
Les restes d’un moll a Skerjafjördur | Èric Lluent

Els contorns de les grans ciutats tenen l’atractiu d’allò autèntic, d’allò que s’amaga sota la immensa catifa d’asfalt i ciment. Aquests espais són, alhora, el final d’una continuïtat i la porta oberta a un entorn indefinit. La barreja d’aquests dos mons, sovint antagònics, els converteix en indrets fascinants, com tota terra de frontera. Els contorns de la civilització són, també, testimonis privilegiats d’un pas del temps accelerat, doncs mai han estat prioritat d’alcaldes o arquitectes urbans. Tanmateix, allà on la ciutat s’acaba, on el sòl es mostra tímidament salvatge, es respira una brisa diferent, que olora a llibertat.

A Reykjavík, fa temps que visc a un d’aquests espais on la urbs fineix. A tres minuts de casa, la carretera muda l’aparença i l’asfalt, de cop i volta, és sorra, polseguera i bassals. La meva vila d’exili és Skerjafjördur, un barri residencial encabit entre la pista de l’aeroport local i la geografia de la costa atlàntica. Per als graciencs de soca-rel, l’adaptació a Skerjafjördur no és senzilla. L’únic comerç del barri és un taller de bicicletes on també s’hi serveixen hamburgueses, peix amb patates fregides i sopa de xai. No hi ha ni una sola botigueta de queviures, doncs la capital està pensada per moure’s en cotxe. I, de vehicles privats, a Skerjafjördur, no en manquen. Aquest és un barri benestant, de cases de luxe, a les portes de les quals sovintegen els Porsche, els Tesla i altres marques d’alta gamma.

No us penseu que us escric des d’una d’aquestes mansions. Nosaltres vivim en un soterrani, acollidor i ben il·luminat, això sí, i amb un jardinet que a l’estiu es converteix en un racó excepcional per fer el vermut mentre sonen boleros i rumba catalana. De cotxe, no en tenim, així que fem ús de l’autobús públic. La línia de bus número 12 acaba a Skerjafjördur, al carrer Skeljanes -si pronuncieu la ‘j’ com una ‘i’, no us ennuegareu-. En una minúscula coberta d'alumini pintada de vermell, s’hi solen refugiar els passatgers que esperen en dies de ventada, pluja o nevada, mentre els conductors, la majoria migrants, fan el cafè de la pausa a la planta baixa d’un edifici decadent.

A poques passes de la parada d’autobús, s’hi descobreix un camí que voreja la costa, sovintejat per corredors i ciclistes. Des d’allà s’albira el volcà Keilir, una muntanya d’una perfecció triangular que recorda una piràmide, i un grup de casetes aïllades, de mur blanc i teulada vermella, on hi viu el president de la república amb la seva familia. La mar dansa amb les marees que, a jorns, duen l’aigua a tocar de les roques i, altres vegades, deixen al descobert les platges i munts d’algues remullades que desprenen una fortor marina. Aquest microsistema canviant és llar de centenars d’ocells: gavines, corbs, ànecs i garses de mar. A voltes, es pot observar un ocellot majèstic, d’ales llargues i blanques, amb una taca negra a les puntes, un bec blavós i una ombra d’ulls negra molt característica, anomenat mascarell atlàntic. Aquesta au ofereix un espectacle meravellós quan es deixa caure des de gran alçada com un kamikaze sobre el mar, penetrant-lo i submergint-se a fi d’englotir el peix del dia.

Vora una de les platges, sobreviuen els fonaments d’un antic moll, erosionat i amb algun grafit. Aquests blocs de ciment són la prova del passat industrial i bèl·lic d’aquest fiord, que es va convertir en un punt calent de la Islàndia ocupada pels britànics i els estadounidencs durant la Segona Guerra Mundial. L’aeroport local va ser construït per soldats anglesos, i les aigües d’Skerjafjördur eren espai d’amaratge d’hidroavions i recàrrega de combustible. A l’altra cantó de la pista principal, al turó Öskjuhlíð, encara s’hi conserven búnquers des d’on es planejava repel·lir una temuda invasió nazi. De fet, Adolf Hitler tenia sobre la taula un pla d’atac per fer-se amb el control de l’illa, l’Operació Icarus, que mai va dur a terme. Els contorns de la ciutat són també la primera línia de defensa, en cas de guerra. Un espai de trencadissa, desdibuixat, caòtic, que conserva aquella essència d’autenticitat tan difícil de trobar a les urbs modernes. Llarga vida als finals inacabats.