Diada nacional poc rodona

Gràcia Escapulada

per Albert Benet

La contra

Ofrena floral del CE Europa al monument de Rafael de Casanova
Ofrena floral del CE Europa al monument de Rafael de Casanova | Arxiu

Abans que la pandèmia ho alterés tot, quan el calendari de lliga es publicava a l'estiu, solia mirar la jornada de l'Onze de setembre per calcular si aquell dia podria compaginar l'Europa amb la meva participació en els actes de reivindicació nacional. Si l'equip havia de jugar a casa, l'equació era fàcil de resoldre perquè donava per fet que podria assistir al Sardenya després d'anar a les manifestacions de la tarda que, en aquella època es feien a la plaça d'Urquinaona. Ara bé, si el sorteig ens havia assignat un partit a fora, la cosa ja era més peluda ja que havies de sotmetre't als interessos del club local, que no sempre coincidien amb els teus. I si et volien fer la guitza, havies de triar entre la pilota o estela-da? Quin dilema tan burgès!

Els anys van anar passant sense haver de destriar gaire fins que la disjuntiva em va assetjar un no gaire llunyà Onze de setembre del 2013. Recordo amb especial ràbia la coincidència horària de la sinuosa Via catalana, que va travessar el país de cap a cap, amb el partit de lliga a Castelldefels. Aquella tarda, la victòria escapulada (0-2, amb doblet de Javi Sánchez) no va pal·liar el meu disgust perquè els dels Canyars no van voler jugar al migdia i em vaig quedar sense poder anar al "meu" tram gironí al costat de la meva dona i tres fills i un bon grup d’amics. Aleshores feia de delegat del primer equip i em devia al càrrec i al club.

Malauradament, enguany no tinc cap dilema ni dubte com el que vaig tenir amb anterioritat perquè demà ni tenim lliga ni calendari. Per no tenir, no tenim ni el Nou Sardenya obert, tot i que dissabte vaig poder veure el meu equip al camp del Sants. I, pel que fa a la Diada, que cadascú la celebri com vulgui però que la mascareta no ens faci callar.

La realitat de demà m'apropa involuntàriament als qui legítimament reclamen que no barregem la política amb l'esport, argumentant que l'Europa és plural. Certament, la massa social del club escapulat és heterogènia quant a la ideologia dels seus associats. Però és veritat també que comptem amb una majoria catalanista (amb tots els matisos d'aquest moviment). I les directives, que són qui acaben prenent les decisions, reflecteixen la voluntat majoritària. I qui no hi estigui d’acord, que es queixi en l’assemblea o al síndic (que encara no hem ratificat).

El sentiment de catalanitat de l'Europa s'ha expressat durant anys amb l'ofrena floral al monument a Rafael de Casanova. Per a mi, era molt emotiu veure l'escut del meu club al costat de les ofrenes d'altres entitats sobretot perquè palesava que Catalunya és més que un únic club de futbol, com pensen molts. Però, la mala organització de l'acte, que arraconava les entitats en detriment dels partits polítics, va fer que la junta directiva presidida per en Guillaume De Bode decidís deixar de participar en l'acte. D'això deu fer uns 5 o 6 anys, potser. Darrerament, el club s’ha afegit als actes que es fan a Gràcia sense haver de baixar a Barcelona. I avui suposo que no fallarem i serem al monument a l’insigne gracienc Pompeu Fabra.

Ara bé, el nostre catalanisme no és de nova volada sinó que ve de lluny. L'Onze de setembre del 1985, en el partit d'anada de la primera eliminatòria de copa del rei (aquest que ara tenen amagat), l'Europa i el Sabadell van saltar al vell Sardenya amb una gran senyera i Els Segadors van sonar pels altaveus de la tribuna abans que el xiulet de l'àrbitre. Aquella tarda, la festa no va acabar bé ja que l'equip va perdre el partit (1-2) i l'eliminatòria. La desfeta en la copa va ser el preludi d'una temporada nefasta i molt polèmica, que va provocar el descens a Preferent i la dimissió del president Canillo. Veurem si la temporada actual comença i acaba. De moment, no està essent gaire rodona.