El darrer llibre de l'activista cultural gracienc Josep Fornés revela els secrets que amaga el Tió de Nadal, una soca que es guarda durant tot l'any i que es converteix en l'instrument per fer volar la imaginació dels més petits. A punt d'arribar a les llibreries, la proposa de Fornés explica primer de forma detallada i documentada els orígens d'aquesta tradició. A la segona part, les memòries, exposa a partir de testimonis i experiències personals les diferents tradicions arreu del país entorn al Tió, per acabar amb una tercera part sobre la reivenció del Tió. Aquí va un petit tast. 

El ritual

La cultura dels humans d’arreu del món és plena de significats que es revelen com un sistema complex. Aquest sistema, que integra la pervivència d’antigues creences, relliga de forma oculta l’inconscient col·lectiu de bona part de la comunitat. La cultura societària de cada poble identifica significats i símbols, i ho fa de forma ritual en els moments especials que revenen de forma cíclica en el temps sagrat de les festes. 

Les comunitats d’éssers humans vivim ritualment fins a tal punt que renovem i inventem de nou els rituals segons la nostra comuna conveniència. D’aquesta manera incorporem i compartim de forma habitual els nous rituals de la modernitat com una part de cada nova normalitat que ens toca a viure. Abans anàvem a la feina, ara alguns treballem des de casa i més a precari; encara piquem de mans per aplaudir allò que ens agrada i, si ens deixen, sortim al carrer per la protesta. 

La capacitat de resiliència dels humans, la nostra possibilitat d’adaptació a les grans malvestats, ens ha fet sobreviure com a espècie en diferents moments de la nostra història, des dels més devastadors cataclismes, als efectes dels grans canvis climàtics. També hem sabut superar les amenaces que ens hem infringit a nosaltres mateixos com les guerres, el racisme, el colonialisme, els genocidis, els totalitarismes, les epidèmies, el feixisme, les dictadures, la pobresa, el comerç de persones, la desertització de l’entorn, l’exclusió social, la fam o el masclisme. Malgrat tot, sobrevivim. 

Els humans compartim els moments de felicitat celebrant festes de forma cíclica o episòdica, però sempre ritual. També compartim el dolor i la mort i, malgrat la tendència actual a amagar els malalts i els ancians en hospitals i residències, ho fem entre rituals i pompes fúnebres. Som animals rituals. 

És tan complex el sistema ritual de la cultura dels pobles que se sol fer difícil identificar tots els elements que el componen, perquè sovint un mateix element significant és el resultat de la pervivència d’antics cultes dels quals només en queda el rastre d’un objecte d’estranya funció, la qual és incorporada en l’imaginari col·lectiu com un record de la infantesa. Les memòries compartides de la gent conformen l’imaginari dels pobles. Davant d’un objecte significant i evocador s’esdevé un fenomen en la imaginació que té un contingut psíquic, la construcció del símbol. El tió de Nadal és un d’aquests objectes significants. 

El culte als ancestres:  La pervivència dels cultes pagans 

Les històries sagrades dels pobles perviuen mentre algú en preserva la memòria. Quan un poble és vençut sol perdre una part de la seva identitat cultural. Nous cultes, noves llengües, noves idees, nous déus substitueixen les antigues tradicions. Si una cosa hi ha d’immutable en les societats humanes, aquesta cosa és el canvi. 

Al voltant de l’any 572, en temps en què els sueus encara dominaven la Gallaecia, es va celebrar a la ciutat de Braga (Bracara Augusta) el Segon Concili de l’Església Catòlica. El sínode, presidit pel bisbe Martí, intentava posar ordre als cànons i a la legislació canònica des de l’Orient a l’Occident. A petició del bisbe Polemio d’Asturica (Asturica Augusta, actual Astorga), l’amfitrió va redactar un cànon de conducta dirigit a la correcta observança del culte entre la gent rústica, De Correctione Rusticorum, en el qual condemnava la pervivència de les antigues pràctiques del culte antic dels pagans. 

Però el més interessant del tema és quan parla de les pràctiques rituals de la gent corrent “d’abocar els aliments i el vi a la llenya del foc de la llar”, una pràctica ritual consistent a fer ofrenes, libacions, damunt la llenya del foc de la llar, una antiga pràctica del culte antic als déus de la casa, un culte als avantpassats difunts protectors de la llar amb els quals convindria segellar i mantenir el vincle sagrat, en cas contrari, els difunts sagrats podrien fer-ne retret i castigar els parents, la casa, el bestiar i les terres: 

«Heus ací la vostra garantia i la vostra confessió amb la qual us heu obligat a Déu. I com és que alguns de vosaltres, que heu renunciat al diable i als seus àngels, als seus cultes, i a les seves males obres, ara torneu novament als cultes del diable? Per què encendre espelmes a prop de les pedres, dels arbres i les fonts i en les cruïlles dels camins, què és sinó el culte al diable? Observar les vulcanals i les calendes, guarnir les taules, posar corones de llorer, observar el peu que es fa servir, abocar els aliments i el vi a la llenya del foc de la llar, abocar el pa a la font, què més és, sinó l’adoració del diable? Quan les dones que pronuncien el nom de Minerva en urdir els teixits, quan observen el dia de Venus en el casament, i miren en quin dia es fa el viatge, quina altra cosa és, sinó el culte al diable? Embruixar les herbes per fer malediccions, i invocar els noms dels dimonis amb encanteris, què més és, sinó el culte al diable? I moltes altres coses que són cosa de no dir. Heus ací que, després d’haver renunciat al diable, feu totes aquestes coses després del baptisme, i en tornar a la veneració dels dimonis i a les males accions dels ídols, falteu a la vostra paraula, i trenqueu el pacte que heu fet amb Déu.» 

El culte domèstic als ancestres és comú en molts sistemes de creences tradicionals dels pobles d’arreu del món. Aquest culte es basa en la creença que els parents morts, els ancestres, tenen una nova forma de vida després de morts però es continuen interessant per les coses que passen en el món dels vius, damunt la sort dels quals posseeixen la capacitat d’influir d’una major manera que quan eren vius. Aquesta essència quasi divina dels avantpassats morts els fa dignes de veneració, ja que si no es procura pel seu benestar en l’altra vida, no estaria garantida la seva bona influència en el benestar dels familiars vius, ni la seva bona disposició a concedir-los favors i ajudes. El respecte a l’autoritat dels ancians, l’amor filial i l’obediència al cap de família, tenen a veure amb aquestes pràctiques rituals. 

[...]

Biografia

Josep Fornés i Garcia (Barcelona, 1957) és mestre, gestor cultural, antropòleg i museòleg. Va dirigir el Museu Etnològic i de Cultures del Món fins al 2020. Impulsor de festes i cicles d'art contemporani, teatre, cinema i música, destaca la seva feina en l'inici del Festival Tradicionàrius i la Revetlla mallorquina de Sa Pobla a Gràcia. Coautor de llibre del Bicentenari de la Festa Major 'L'etern efímer'. Fins a l'any 2020 va treballar en les festes de Barcelona, on va coordinar les festes de Gràcia, el Carnaval, la Mercè, la Festa Europea de la Música, la Cavalcada de Reis i Santa Eulàlia. Va coordinar el fòrum de debat Barcelona Tradició del qual destaquen diverses publicacions sobre la festa urbana. Membre actiu en diferents consells i comissions culturals a Catalunya, va treballar en la redacció dels Protocols Festius de Barcelona i de Gràcia. Premi Vila de Gràcia 2017 i Menció del Premi Ciutat de Barcelona 2019.