Nens dels noranta

Gràcia des de l'exili

per Èric Lluent

La contra

Un dels cavallets de Caspolino, ara record a l'escola bressol
Un dels cavallets de Caspolino, ara record a l'escola bressol | Arxiu

Tot això, abans, eren camps. Aquesta frase tan repetida per les generacions que van viure el franquisme va ser una mena d’Introducció a la Història Contemporània per als que vam néixer als vuitanta. L’expressió popular, dita pels nostres pares i avis quan érem menuts, ens feia riure però, alhora, ens situava en un present radicalment diferent a un passat que -ara comprenem- no era pas llunyà. Anar d’excursió pels afores d’una vila, convertits en terrenys sembrats d’especulació immobiliària, era sovint el motiu d’aquestes paraules. Els ulls dels adults observaven canvis profunds en el paisatge que els era conegut i els seus llavis pronunciaven una frase que expressava enyorança d’allò vell, d’allò autèntic per a ells, i que, per sobre de tot, acreditava l’irremeiable pas del temps. 

L’aturada forçosa provocada per la pandèmia actual i els tres mil quilòmetres que em separen de la Vila han activat el raconet del meu cervell que reprodueix els records. El més curiós és que la majoria d’imatges que recupero inconscientment aquests dies són d’escenes quotidianes en què l’acció no és el més important, sinó l’entorn i les persones que m’hi acompanyen. N’hi ha una que és recurrent i que té lloc a Gràcia, a finals dels noranta. És el moment tot just després de l’escola, en el que tornar a casa es convertia en una aventura, en una mena de ritual d’exploració de l’espai urbà protagonitzat per un grup de nois i noies de dotze anys. Hi són l’Anna, l’Unai, la Maria, el Santi, l’Irma. Tots carregats amb les bosses a l’esquena plenes de llibres, avançant per Travessera de Gràcia en direcció cap a la Vila. 

Al record, l’espai fronterer de la Gal·la Placídia és un tram perillós, especialment el pas de zebra de la Via Augusta en direcció muntanya, en el que algunes motos aprofiten l’ambre del semàfor que permet el gir des de Travessera per arrancar agressivament i passar abans que arribin els vianants. És 1998, no tenim mòbils a les butxaques, el berenar és, sovint, un tros de pa i un tros de xocolata embolicats en paper de plata i la música que coneixem és la que escoltem a la ràdio, la que veiem als programes musicals de la televisió o la que ens passen els amics en alguna casset casolana. Al parc de la Gal·la Placídia hi sovintegen grups d’skinheads vestits amb jaquetes Alpha i, a la part alta de la plaça, encara hi giren els cavallets del Caspolino. 

És 1998, no tenim mòbils a les butxaques, el berenar és, sovint, un tros de pa i un tros de xocolata embolicats en paper de plata i la música que coneixem és la que escoltem a la ràdio, la que veiem als programes musicals de la televisió o la que ens passen els amics en alguna casset casolana

A la Rambla de Prat, entrem a la botiga de sucres i xocolates i dediquem una estona a omplir bossetes de plàstic amb la quantitat de llaminadures que ens permet el pressupost, que varia entre les vint-i-cinc i les cent pessetes. En sortir, li fem un cop d’ull als cartells dels cinemes Bosque i rumiem quina és la propera pel·lícula que ens agradaria veure, segurament alguna americanada tipus Scream 2, El Show de Truman o Algo pasa con Mary. De lluny i des d’una perspectiva adulta, el grupet que formem pot semblar més aviat un galliner, però la relació entre nosaltres és pura, transparent i noble. L’objectiu únic d’aquelles estones era fer-nos riure els uns als altres, una tarda rere l’altra, amb qualsevol història absurda, broma incorrecta o somni irrealitzable. I, sense adonar-nos-en, vam viure les hores, en essència, més felices de les nostres vides, mentre fèiem camí Gràcia en dins fins al portal de l’Anna, al carrer Providència, que era on tot s’acabava. 

Aleshores, m’endollava els auriculars del walkman a les orelles i, baixant cap al carrer Vic, escoltava la còpia pirata de la cinta Use Your Illusion 2 de Guns n’ Roses. Quan volia escoltar de nou Knockin’ on Heaven’s Door havia d’apretar el botó de rebobinar i encertar a cegues el punt de la cinta en el que creia que es trobaria l’inici de la cançó. És quan explico això que els meus nebots de deu i setze anys somriuen amb cara d’incrèduls, amb gest de voler conèixer més històries d’un passat que els sembla inversemblant. És el mateix gest que feia quan a l’estiu, d’excursió pel Maresme, el meu pare s’aturava davant d’una urbanització i em deia: no t’ho creuràs, però tot això, abans, eren camps.