'Prematur'

Novetat editorial: el periodista Àlex Bosch narra les primeres setmanes de vida del seu fill Roger i homenatja professionals de la salut i famílies

Documents

La portada del llibre 'Prematur', publicat per Angle Editorial
La portada del llibre 'Prematur', publicat per Angle Editorial | Cedida

"Aquesta història no és amable, ni bonica. Comença com el que és, un malson". Així arrenca el nou llibre d'Àlex Bosch, Prematur. 82 dies entre la foscor i l'esperança, on el periodista gracienc narra les primeres setmanes de vida del seu fill, Roger, que va néixer a les 26 setmanes d'embaràs, amb un pes de 640 grams, i durant aquests 82 dies va ser un pacient més de la unitat de nounats de la Maternitat. Aquesta història novel·lada ofereix també un testimoni commovedor de la convivència amb altres famílies, altres nadons que lluiten per sobreviure i les infermeres i els metges que se'n fan càrrec. El llibre vol ser un homenatge a tots ells i un reconeixement a la fragilitat de la vida. No és una història amable, ni bonica, però té un final feliç.

«Setmana 24
Podríem pensar que el malson arrenca un dijous a primera hora del matí, el 8 de març del 2012 per ser exactes. Però les històries no sempre tenen un inici clar, ho saps, i el d’aquesta història el podries situar dues setmanes abans. La matinada del divendres 24 de febrer del 2012. Un soroll et desperta. És fosc. Matinada. Hi ha llum al passadís. D’allà ve el soroll. És ella. Alguna cosa tragina i no són hores. Et preocupa que es desperti. Que la teva filla de cinc anys es desperti per la llum i el soroll. No entens la necessitat de tenir el llum del passadís encès a aquesta hora inconcreta de la matinada. Et destapes. T’incorpores i seus al límit del llit. El cos calent, el cap endormiscat. Et fregues els ulls. Què passa? Ho dius quan la veus entrar a l’habitació. Et sorprèn que a aquella hora estigui fregant. Penses en una fuita d’aigua, fa un mes la rentadora va fallar i va haverhi un mullader. Concretes la pregunta. Què ha passat?
Ella, amb la cara desencaixada, et mira, et diu no ho sé, però és un no ho sé que et desperta de cop. Es toca la panxa i esbufega. Pensava que m’havia pixat, diu, però ho he mullat tot. I afegeix, tinc pèrdues. A vegades la vida t’atropella sense avisar. Et passa per sobre. Hospital. Urgències.
I la nena? Què fem amb la nena? Ja s’està vestint, amb pànic als ulls. Als ulls de tots dos. Perquè tots dos sabeu que alguna cosa no va bé, que tenir pèrdues als cinc mesos d’embaràs no deu voler dir res de bo. Amb la Clàudia no va passar. La Clàudia és la nena que dorm a l’habitació del costat. És la nena que ara es desperta i diu alguna cosa. Hi vas i mires que torni a dormir, tot i que ets la persona menys indicada per intentar calmar algú altre. Ella ja s’ha vestit. Diu que agafa un taxi. Són les 4 de la que fins ara és la pitjor matinada de la teva vida. Marxa, tanca la porta de casa i es fa el buit. El pis envasat al buit, fred, gelat. Ets al passadís, amb els llums oberts i el cor tancat, petrificat. Tanques el llum, vas a la seva habitació i li fas un petó. Dorm tranquil·la, menteixes. Sents el motor de l’ascensor al forat de l’escala. No hauria de marxar sola, penses, però hi ha la Clàudia. Camines fins a la cuina, però el teu cap i el teu cos estan separats, no són al mateix lloc, i aquesta és una sensació que a partir d’ara et serà habitual. Ha vingut per instal·lar-se dins teu. Obres l’aixeta. L’aigua cau a raig i omple de soroll aquesta matinada buida. Gairebé les 5. Absurdament penses que has de dormir. Penses en la feina de l’endemà i el despertador que sonarà a les 8. En una roda de premsa del conseller Lluís Recoder a l’estació de Provença que has de cobrir per a la ràdio on treballes. Una obligació que et semblava tan propera fa unes hores com llunyana és ara.»

«Juga amb una polsera de fil que li vas comprar el mes passat en una paradeta d’artesans d’una fira davant de la catedral de Barcelona. Va movent els peus, que li pengen de la cadira. La graves. 
—Què hem vingut a fer?
—Veure el Roger —ho diu com si fos la cosa més normal del món.
—I qui és el Roger?
—El meu germà —un altre cop respon com dient quines ximpleries em preguntes!
—I li faràs un petó quan el vegis?
—Ben fort! I una abraçada.
Deixes de gravar i et fregues els ulls.
—Estàs plorant, papa?
—No, no, només em pica l’ull —menteixes.
Li poses una bata verda que li va enorme. Somrius amb orgull en veure la fila que fa. Li expliques el protocol del rentat de mans amb una alegria desconeguda, ja fa temps que evites ser tu qui transmeti aquestes instruccions als nouvinguts. L’aixeques per les aixelles perquè vol ser ella qui obri l’aixeta. Després la baixes i camineu cap al passadís. La Gemma et diu que li posis una mascareta. La teva filla és una amenaça per al seu germà. Quan se la posa protesta i intueixes que ja no deixarà de tocar-la durant tota l’estona. Continues gravant aquests fragments, aquests trossos d’emoció. La Gemma us acompanya a un despatx.»

«5 hores després de l’operació
16:03 h. No estaves preparat. No estaves preparat per veure’l així. No estaves preparat per veure’l intubat, panxa enlaire dins l’urna de metacrilat. La Mercè ha vist de seguida que no estaves preparat.
—No us espanteu, home, que només fa una becaina.
La Marta s’acosta a la incubadora, acosta la cara al metacrilat.
—El puc tocar?
La Mercè li diu que sí, que li acariciï el braç. Tampoc cal emprenyar-lo gaire, afegeix. La Marta obre la porta rodona, passa la mà per dins estirant el braç i el toca. Inert. Un tub rígid penja del sostre de la incubadora i se li clava a la gola. Penses que és una postura extremadament incòmoda.
—Vinga, valent —li diu la Marta.
Li poses la mà a l’esquena per acompanyar-la en aquest moment sense destorbar-la. Acostes la cara al metacrilat per veure’l millor. Fa dos dies xuclava la llet del biberó com si l’hi haguessin de prendre i ara torna a ser aquí dins. Era un bebè i torna a ser un pacient. Sortir d’aquí et torna a semblar una quimera. L’UCI desperta els teus pitjors fantasmes. Han passat les 4 o 6 hores que havia dit el metge però el Roger continua sota els efectes de l’anestèsia. A la incubadora encara posa que pesa 2.100 grams. 
—Ves a buscar la Clàudia a la sortida de bàsquet, jo em quedaré a veure si es desperta.
Li fas un petó de comiat i marxes amb la visió del teu fill intubat gravada a foc al còrtex cerebral.»

[...]
 

Biografia

Àlex Bosch va néixer a Viladecans el 1975, tot i que no hi ha viscut mai, i viu a Barcelona, tot i que se sent de Sant Joan de les Abadesses (el poble de la seva família) i voldria retirar-se a Puigcerdà (el poble que el té enamorat). Pare d’una nena, la Laia, i d’un nen, el Roger. Treballa de periodista a Catalunya Ràdio des de l’any 2000. El 2010 el Col·legi d’Economistes de Catalunya li va atorgar el premi Joan Sardà Dexeus, a la millor trajectòria professional en la difusió de continguts econòmics, per la seva feina al capdavant del programa "Economia i Empresa" de Catalunya Informació. És autor del llibre de contes curts Jet Lag amb què va ser distingit com a Nou talent FNAC l’abril del 2002.

El periodista Àlex Bosch, antic columnista de L'independent, és l'autor de 'Prematur'