Rivalitat centenària amb el Barcelona

Gràcia Escapulada

per Albert Benet

La contra

La porta d'entrada al camp del FCB, la Plantilla CD Europa 1920-21 i cromo d'Enric Alegre, autor del gol europeista
La porta d'entrada al camp del FCB, la Plantilla CD Europa 1920-21 i cromo d'Enric Alegre, autor del gol europeista | Cedides

El dissabte 16 farà cent anys que l’Europa i el Barcelona es van enfrontar en un partit carregat de tensió, batusses i polèmica arbitral, que va tenir moltes conseqüències esportives i socials. L’endemà del matx, el redactor d’Esports de La Veu de Catalunya, Daniel Carbó (Correcuita) va escriure: “Entre el Barcelona i l’Europa l’odi més desenfrenat s’hi ha interposat decididament”. L’afició al futbol havia esclatat a la ciutat i a la ja tradicional enemistat entre el Barça i l’Espanyol, a partir d’aquell dia se li va afegir una de nova entre europeistes i culers.

Aquell 16 de gener del 1921, el camp del carrer de la Indústria va omplir-se de gom a gom per a rebre l’Europa

Aquell 16 de gener del 1921, el camp del carrer de la Indústria va omplir-se de gom a gom per a rebre l’Europa, un conjunt jove que en el partit jugat a Gràcia (1-1) ja va plantar cara al totpoderós Barcelona. Els barcelonistes havien encetat la seva dècada daurada i aspiraven a revalidar els títols de campions de Catalunya i Espanya. El partit era decisiu i certament no va decebre ningú. A les ordres del col·legiat Pablo Lemmel els conjunts van formar de la manera següents: Zamora; Coma, Galícia, Torralba, Sancho; Samitier, Vinyals, Martínez, Gràcia, Alcántara i Plaza, pel FC Barcelona i Bordoy; Serra, Vidal; Bonet, Pelaó, Artizus; Pellicé, Alegre, Sotillos, Nogués i Alcázar, per l’Europa.

L’Europa va sortir a totes i va sorprendre amb un joc brillant. Un xut ras de l’Alegre va avançar els visitants i va deixar glaçats els seguidors locals. Els líders no jugaven bé però després d’un embolic dins de l’àrea d’en Bordoy, entre l’Alcántara i en Gràcia van aconseguir l’1-1. A partir d’aquell moment, el joc brut, les picabaralles entre jugadors i sobretot les decisions de l’àrbitre van escalfar l’ambient. Els jugadors i públic locals van reclamar amb vehemència dos penals. L’un per una traveta d’en Vidal i l’altre, per unes suposades mans d’en Serra. Però l’àrbitre no va veure cap infracció. El VAR hauria tret fum si s’hagués pogut aplicar. Però aquesta tecnologia actual era substituïda per un mètode més antic i contundent: la guàrdia civil.

Des de l’òptica europeista aquella jornada va deixar palès que el president Joan Matas estava bastint un equip competitiu disposat a plantar cara al gran club de la ciutat

La tensió va incrementar-se en el segon temps, que va ser de domini clar dels blaugranes contra un Europa tancat al darrere. Un gol anul·lat a l’Alcántara per un suposat “offside” d’en Martínez va provocar una invasió del terreny de joc. Un cop les forces d’ordre públic van retornar tothom al seu lloc, el partit va reprendre’s. Quan tot feia preveure que el partit acabaria amb empat i el títol encara romandria obert, en Gràcia va fer el definitiu 2-1, tot i que inicialment el col·legiat l’havia anul·lat. Però algun clatellot rebut va fer que en Lemmel rectifiqués i donés validesa al gol. El partit va acabar amb més agressions i moltes protestes, aquest cop dels jugadors graciencs. “Fou una ignomínia”, va escriure en Carbó referint-se a l’arbitratge de Pablo Lemmel, que era reconegut soci del RCD Espanyol i fill de gracienca. Val a dir, també, que en Carbó tot ho veia de color blaugrana.

La redacció de l’acta arbitral va portar molta cua i va originar un conflicte entre el FC Barcelona, el Col·legi d’Àrbitres i les federacions catalana i espanyola, que va durar mesos. Però des de l’òptica europeista aquella jornada va deixar palès que el president Joan Matas estava bastint un equip competitiu disposat a plantar cara al gran club de la ciutat. L’Europa va acabar aquella temporada 1920-21 en el segon lloc de la classificació, empatat a punts amb l’Espanyol. L’Enric Alegre va acabar essent el màxim golejador del campionat amb 9 gols, 3 més que un dels ídols del barcelonisme, l’Alcántara. L’optimisme regnava al club, que va créixer en nombre de socis i seguidors. La temporada següent es va revalidar el segon lloc i la temporada 1922-23, l’Europa va prendre el títol al Barcelona, com sap tothom.