Molsa verda i molla

Gràcia des de l'exili

per Èric Lluent

La contra

Als afores de Hafnarfjördur tot és molsa verda i molla
Als afores de Hafnarfjördur tot és molsa verda i molla | Zach Dulli

Mentre a Gràcia, en els darrers vint anys, els vianants han anat guanyant terreny al cotxe, a Reykjavík s’ha viscut un procés invers en què la ciutat ha crescut a l’estil estatunidenc, és a dir, a força de construir avingudes i zones residencials allunyades de la majoria de serveis. Si es necessita un litre de llet, una ampolla de vi o una llibreta, cal agafar el cotxe i cap al centre comercial, que hi falta gent! Més enllà del nucli històric de la capital islandesa, de carrers petits i amables, quan se surt del districte 101 en direcció cap a l’est de la ciutat, hom té la sensació de trobar-se en una immensa zona de pàrquing que omple els espais oberts amb asfalt de mala qualitat. 

Vaig pensar en la sort d’aquells que viuen en espais on comprar un litre de llet, una ampolla de vi o una llibreta no és sinònim d’haver-se d’aïllar entre les cinc portes d’un vehicle i conduir aquí i allà, sinó de passejar per la ciutat, d’una botiga a una altra, saludant a veïns, coneguts, amics i enemics

L’experiència de viure a Islàndia amb o sense cotxe és radicalment diferent. Com ja he comentat en alguna ocasió, la majoria d’islandesos se’n fan creus que un adult pugui viure al seu país sense un vehicle privat. Caminar la Reykjavík que és fora del circuit turístic és incòmode, avorrit i, a voltes, perillós. Malgrat el relat idealitzat que diu que a Islàndia escalfen els carrers amb un sistema de canonades d’aigua calenta soterrades per desfer el gel de les voreres, la realitat és que aquest enginy només es troba a uns pocs carrers del centre. A la resta de la ciutat, on vivim la majoria, el gel a les voreres és criminal, especialment els dies en què la temperatura puja una miqueta i la fina capa de glaç comença a aigualir-se. És en aquestes jornades que la sala d’urgències de l’hospital s’omple de veïns i veïnes de Reykjavík amb òssos trencats. 

En els gairebé cinc anys que fa que visc a l’illa de l’Atlàntic Nord, no he tingut cotxe, entre d’altres raons, perquè mai m’havia decidit a treure’m el carnet de conduir. Com a fill de Gràcia, acostumat a desplaçar-me a peu, en metro o autobús, sempre he considerat el cotxe un problema i una despesa innecessària. Quinze anys de reticències van acabar fa unes setmanes quan, per motius laborals, vaig decidir fer colzes per superar l’exàmen teòric i agafar ben fort el volant per aprovar l’exàmen pràctic. A Islàndia, però, abans de poder accedir a aquestes dues proves, els estudiants han de realitzar un curs obligatori on t’expliquen com d’esclafat acabaràs si no et poses el cinturó de seguretat i en el que t’ensenyen a controlar el vehicle en cas de derrapada sobre gel, un coneixement realment útil quan vius a tocar del cercle polar. 

La instrucció es fa en un circuit als afores de Hafnarfjördur, municipi situat al sud de Reykjavík. I fixeu-vos fins a quin extrem les ciutats islandeses estan dissenyades per al tràfic rodat que l’escola per treure’s el carnet de conduir es troba a vint-i-cinc minuts caminant de la parada de bus més propera. A qui va planejar la ubicació d’aquest recinte no se li va passar pel cap que els que haurien d’anar-hi no podrien fer-ho en cotxe propi. Així, cada matí, a quarts de nou, aquells que no compten amb algú que els acompanyi fins la porta de l’indret han de fer una ruta a través de camps de lava, vorals de carretera sense il·luminar i zones industrials sense vorera fins arribar a les portes de l’autoescola. 

Va ser el dia que vaig haver de fer aquesta caminada a les fosques, un matí de vent i aiguaneu, mentre se’m torçaven els turmells en avançar per la pedra volcànica coberta de molsa verda i molla, que vaig pensar en la sort de tots aquells que hem nascut en ciutats dissenyades més per a les persones que no pas per als vehicles. La sort d’aquells que viuen en espais on comprar un litre de llet, una ampolla de vi o una llibreta no és sinònim d’haver-se d’aïllar entre les cinc portes d’un vehicle i conduir aquí i allà, sinó de passejar per la ciutat, d’una botiga a una altra, saludant a veïns, coneguts, amics i enemics. Va ser en relliscar i caure sobre la pedra volcànica que vaig pensar que la vida és realment estranya. Què coi hi fa un gracienc als afores de Hafnarfjördur un matí d’hivern travessant camps de lava per anar a treure’s el carnet de conduir? I tot al meu voltant era molsa verda i molla.