Mossèn Bruno Bérchez: "Amb 21 anys em vaig batejar i vaig deixar la nòvia perquè volia ser capellà"

“Les portes de l’Església estan sempre obertes a tothom, creients i laics”, diu el rector de la parròquia de Sant Miquel dels Sants, al carrer Escorial

Societat

Mossèn Bruno Bérchez, rector de la parròquia de Sant Miquel dels Sants
Mossèn Bruno Bérchez, rector de la parròquia de Sant Miquel dels Sants | E.M.

Comença les homilies parlant dels Beatles, de qui cuina les llenties o de colar-se al metro per acabar desgranant els moments més espirituals de la vida de Jesús. De família laica i batejat als 21 anys, Bruno Bérchez (43 anys) va sentir “l’amor de Déu” des de la terrassa de casa mentre fumava una cigarreta. Li agrada anar al Verdi i traduir cançons de worship al català. Llicenciat en Disseny Gràfic, cada dia envia un whatsapp -amb vídeo autoeditat i emojis- a 400 persones explicant l’evangeli del dia.

Nascut a Gràcia i ara porta tres parròquies...
Vaig néixer a Trav de Dalt/Massens i vaig estudiar al Reina Elisenda. Conec el tarannà de Gràcia, tot i que ara el visc des d’una altra perspectiva. És molt diferent ser jove i sortir de marxa per la plaça del Sol que viure’l com a mossèn...

Digui...
Ser rector és apassionant però també implica una gran responsabilitat i he d’estar a l’alçada d’aquesta missió. Sóc humà, sento i pateixo com tothom, em fa por equivocar-me...

Però juga a casa...
Gràcia és un barri inquiet, creatiu i amb força diversitat social, econòmica i cultural. L’Església ha de ser un reflex d’aquesta realitat, com més diversitat hi hagi, molt millor...

A la comunitat?
Voldria recuperar l’arrelament popular que les tres parròquies havien tingut creant una comunitat cristiana viva, activa i oberta a tothom però connectada al segle XXI. M’inspiro en el model d’Estats Units on el mossèn lidera però deixa fer establint una coresponsabilitat entre veïns i parròquia...

Com ho vol fer?
Les portes de Sant Miquel són obertes 12 hores al dia per oferir un servei espiritual a tothom, creients i laics. L’Església no pot donar feina, ni diners, ni curar malalts però sí pot oferir a Déu perquè ajudi a encaixar les adversitats que arribin. Seria pecat tenir-les tancades.

Fer ioga i meditació també ajuda...
La pandèmia ha evidenciat la vulnerabilitat de l’esser humà i la necessitat de recerca espiritual. A Gràcia moltes persones volen trobar un sentit a les seves vides i la força per seguir endavant... Potser el que busquen és Déu...

I amb la pregària n’hi ha prou?
També repartim menjar i mantes, fem reforç escolar i moltes altres accions conjuntes amb Caritas. El recolliment i l’acció no són excloents sinó complementaris.

Confessa a cara descoberta, assegut en una cadira enmig de l’església i sovint hi té cua ... No es cansa d’escoltar misèries humanes?
L’Església ha de ser un espai obert i els seus sagraments també. Quan confesso miro als ulls de la persona amb qui parlo. I no, no em canso d’escoltar mai ningú perquè he constatat que l’escolta activa ajuda molt, dóna pau i pot canviar vides.

Te Facebook, Instagram, canal de Youtube, pàgina web i administra  diversos grups de whatsapp...
Les noves tecnologies són un atri d’entrada per conèixer Jesús. Moltes persones s’han apropat a l’església física a partir de l’església virtual.

Durant 20 anys vostè no creia...
La meva família no era creient i, per coherència, no em van batejar. De jove ho tenia tot... Estudiava Disseny Gràfic, tenia amics, novia formal -molt guapa-, però no era feliç, sentia un buit espiritual molt profund que només es va omplir quan vaig trobar a Déu. Quan Ell em va venir a buscar, tot va començar a tenir sentit. Ell em va salvar.

Com ho va fer?
Era de matinada, estava a la terrassa de casa fumant una cigarreta... i vaig dir: “Déu ajuda’m perquè no puc més”. De sobte, mirant la lluna, vaig sentir que Déu existia. L’endemà anava a la facultat i tot tenia una altra mirada. El que havia experimentat era real, no era un somni ni m’havia fumat cap porro.

I la nòvia... i els seus pares?
Al cap d’un any vaig tallar amb ella per entrar al seminari i quan els vaig dir als meus pares que volia ser capellà es van posar a plorar. Set anys després, m’ordenava.

Voldria que la meva filla de 9 anys,  no batejada, conegués qui és era Jesús... Què em recomana?
Que s’acosti a una comunitat cristiana amb infants de la seva edat perquè entengui que és el que els uneix. També que l’eduqui amb un profund pensament crític i no amb el que està de moda ser crític.

Jesús és aquesta veritat?
Per a mi sí. És la veritat que em va canviar la vida.

Eva Morlà