Converses de fa un any

Gràcia des de l'exili

per Èric Lluent

La contra

Protesta contra l'empresonament de Pablo Hasél
Protesta contra l'empresonament de Pablo Hasél | J. Chichelnitzky

Escric aquestes ratlles des de la capital d’Islàndia en un dia -dimecres d’aquesta setmana- en què la terra no ha parat de moure’s. Fa poques hores hi ha hagut un terratrèmol de magnitud 5,7 a l’escala de Richter a la península de Reykjanes, prop de la capital, i des d’aleshores les sacsejades se succeeixen una rere l’altra. Abans de cada moviment, es percep un so que es va fent més intens, com un rugir subterrani, que anuncia que en pocs segons tot es balancejarà. Fa cosa d’un any, a l’article Quan la terra s’infla (vegeu l’Independent núm. 786), ja us vaig parlar d’aquest fenomen, així que, si el magma que es mou per sota de la zona del volcà Keilir i la muntanya Þorbjörn m’ho permet, prosseguiré amb la qüestió que havia previst per a la contraportada d’aquest mes.

Quan vaig preguntar a Michel Wieviorka, sociòleg veterà del Maig del 68, què li diria als joves que van decidir participar de les protestes cremant mobiliari urbà o enfrontat-se a la policia, em va contestar: “no som els sociòlegs els que hem de parlar amb el jovent, són els governants"

Us recordeu de com eren la vida i les converses de fa un any? Aquests dies he pensant força en aquell febrer de 2020, el darrer mes de la normalitat prepandèmia, en el que la idea d’un virus capgirant les nostres vides encara ens semblava una paranoia pròpia d’alarmistes amants de la conspiració. Una nit d’aquell mes, a la feina, una companya d’origen alemany se’m va apropar tota preocupada, mentre revisàvem els mapes de previsió meteorològica i d’activitat de les aurores boreals, i em va advertir tota preocupada i en veu baixa: “Èric, d’aquí poc perdrem la feina i ens haurem de tancar tots a casa!”. “No, dona, no”, li vaig contestar, confiat i amb un somriure als llavis, tot arreplegant els cartellets per dirigir els turistes als busos per anar a caçar aurores. Dotze mesos més tard, tant ella com jo som a l’atur i l’illa rep turistes amb comptagotes, després d’haver establert un estricte protocol anticovid a la frontera. Com són les coses…

Vaig tenir la sort de fer un darrer viatge abans de la pandèmia, per visitar la família i els amics, aquell mes de febrer. Després dels dies a Gràcia, vaig passar un parell de nits a París i una a Londres abans de tornar a Reykjavík. A la capital britànica, vaig poder conversar una estona amb l’historiador Paul Preston, autor de llibres com Un poble traït o L’holocaust espanyol, i recordo que em va dir una frase que rumio sovint: “Franco no era feixista, era encara pitjor, un africanista”. Ara que es compliran cent anys del desastre d’Annual -el proper mes de juliol-, seria interessant comprendre realment què hi passava a les terres del Rif -on tants joves catalans van perdre la vida- i fins a quin punt el salvatgisme del bàndol franquista a la Guerra Civil no va ser tant una influència d’una tendència internacional com una mostra de les pràctiques que havien normalitzat durant dècades contra els rifenys. Potser algunes de les respostes per entendre l’Espanya del segle XX i la ultradreta local són al nord d’Àfrica.

A la capital francesa hi vaig anar a entrevistar Michel Wieviorka, sociòleg veterà del Maig del 68 i director de l’Ecole des Hautes Etudes en Sciences Sociales. Volia cercar respostes després de les protestes contra la sentència del procés de l’octubre de 2019, ja que Wieviorka està especialitzat en moviments socials i en l’estudi de la violència. Ara que els carrers de la ciutat han tornat a cremar arran de l’empresonament de Pablo Hasél i que hem tornat a presenciar tàctiques i pràctiques policials temeràries, he recordat algunes de les seves paraules. Quan li vaig preguntar què li diria als joves que van decidir participar de les protestes cremant mobiliari urbà o enfrontat-se a la policia, Wierviorka em va contestar: “no som els sociòlegs els que hem de parlar amb el jovent, són els governants. Hi ha ràbia, hi ha odi, la imatge del poder és negativa, el govern se n’ha d’adonar i modificar-ho. Com? Parlant amb els joves, no titllar-los de bàrbars, sinó escoltar-los, debatre, negociar i intentar trobar una solució. Si no es fa això, s’inicia l’espiral de la violència”. Rememorant la vida i les converses de fa un any, m’ha semblat adient recuperar algunes de les paraules de Preston i Wierviorka per pensar millor el nostre present.