El món des de la finestra

Mirada enfora

La contra

Imaginant que un dia podrem sortir a veure més món que el que veiem des de la finestra de casa en un bonic capvespre
Imaginant que un dia podrem sortir a veure més món que el que veiem des de la finestra de casa en un bonic capvespre | S.M.

Aquesta és una secció que reservem per als imprevistos. No té periodicitat exacta i apareix i desapareix com una espècie de Guadiana perquè les mans que construeixen aquest espai solen fallar poc. Quan passa, aprofitem l'ocasió per explicar coses que veiem fora de les fronteres de Gràcia. En tots aquests anys, els periodistes de la casa hem explicat els nostres viatges pel món amb una mirada particular molt allunyada de les típiques guies i sense cap pretensió de servei turístic, una sort de bloc indepe curiós. Si féssim un recull de tots els que han aparegut aquí durant els darrers deu anys, segur que ens sorprendríem de la diversitat dels indrets, de les maneres que cadascú té de viatjar i retenir paisatges i gents. La Xina, Nova York, Buenos Aires, Madrid o l'Empordà, hem recorregut mig món, ja sigui literalment o des de la lectura. Hem trepitjat indrets llunyans i propers, semblants als carrers de Gràcia o oposats a l'estil únic de la Vila.

En els darrers anys els periodistes de la casa hem explicat els nostres viatges amb una mirada particular

Però durant el darrer any, la possibilitat de visitar terres llunyanes no ha estat una opció a mà. I no perquè ho considerem poc sostenible. Amb una pandèmia mundial la cosa es complica. I per aquest motiu a l'estiu hem fet això del turisme de proximitat, el turisme del bon dia que deia en la seva columna d'inici de curs el dire. A mi, particularment, m'encanten aquests viatges; de fet n'he compartit alguns aquí, els dels meus racons favorits del món: el Delta de l'Ebre, la Vall del Corb i l'Albera. Ens agradaria ampliar-ne el repertori però no hi ha manera i a casa comencem a atabalar-nos perquè fa molts mesos que no sortim de les fronteres d'una ciutat que no ho posa gens fàcil; he trampejat amb l'Odisea (l'edició preciosa de Blackie Books, que inclou La versión de Penélope, de Margaret Atwood, i la seva visió feminista d'aquesta història universal), o amb qualsevol llibre de la Jane Austen (no sé com em poden agradar tantíssim aquests culebrots de l'Anglaterra del segle XIX), però ara ja, després de tot aquest temps que s'està fent molt llarg, tenim moltíssimes ganes d'agafar un tren o un avió i aportar sensacions noves a les nostres oïdes i als nostres ulls. L'escapada més arriscada que hem fet darrerament ha estat caminar amb uns amics fins a Txernòbil, la platja frontera amb Badalona, un tram costa situat darrere de les 3 xemeneies, i que a força de reclamacions veïnals i una mica de ciment i neteja, només conserva el nom.

Fins i tot trobem a faltar els caps de setmana amb els avis a Sant Pol, preciós poble del Maresme que teníem tan a prop però que el sentim ara molt lluny. Mirem per la finestra de casa, un capvespre preciós amb Barcelona al fons, i desitgem que, abans que acabi l'any, almenys puguem visitar els amics dels nostres racons de món favorits. Perquè això voldrà dir que hem avançat una mica.

Silvia Manzanera