Rafael Vallbona: "El que més m'agrada de la vida són els llibres, la música i la bici"

L'escriptor i ex col·laborador de l'Independent publica 'Swing, allà on la vida venç" (Ed. 62), la història d'un home que creu que el jazz ajudarà a fer un món millor

Cultura

Rafael Vallbona, en una imatge recent
Rafael Vallbona, en una imatge recent | Adriana Pujol

Una troballa  casual a la carta de postres d'un restaurant d'Aiguablava (una foto de l'orquestra Red Ribbon's) és l'origen de la darrera novel·la de Rafael Vallbona, una narració panoràmica -com les que a ell li agrada llegir i escriure- que passa per Palafrugell, Harlem i el Paral·lel i acaba a la Itàlia feixista. Tot a ritme de jazz.

De què tracta Swing?
Parla de l’arribada de la modernitat d’una societat que havia passat la grip espanyola, d'una època on el jazz ens porta un món millor però que als anys 30 tot això s’acaba.

Com ha estat el procés de creació del llibre?
M’hi vaig posar a finals del 2017 i la veritat és que m’hi va sortir fluid; quan va començar la pandèmia pràcticament el tenia enllestit. Vaig escriure a Nova York la part que passava allà, durant el mes que hi vam estar. A Palafrugell també m'hi vaig instal·lar. M’agrada fer-ho així;  escriure als escenaris de la novel·la et fa tenir una millor visió del lloc.  

I n'hi ha molts. Ho tenies clar des del principi?
Vaig començar a estirar del fil de la història de la Red Ribbon's, vaig parlar amb la Carme Fonoll perquè el que no sàpiga ella de Palafrugell és que encara no està escrit. Però no va ser fins un viatge que vam fer a Milà, uns die que feia un fred espantós, i a la nit se'ns va acudir anar a un club on vaig descobrir tota la història del jazz a la italiana. I allà vaig trobar el final.

I la feina de documentació?
A diferència de La casa de la frontera, aquí no hi ha hagut tanta entrevista però sí molta recerca de llibres i de documents. També converses amb experts, com Jaume Carbonell, catedràtic de música, que em va donar les pistes sobre el concepte i la història del swing.

La música és determinant a la novel·la. Fins i tot has inclòs un QR amb la playlist del llibre.
Ho vaig pensar així de passada, però després parlant amb la meva filla i amb l’editora em van dir que havia d'incloure una playlist. Està feta cronològicament, i dels 45 temes només no vaig trobar un. A l'Spoty hi ha de tot, coses raríssimes que no havia escoltat mai.

L'obra està basada en fets i personatges reals, menys el protagonista.
Tinc aquesta cosa d’agafar la realitat i construir-la. Em funcionava millor que l’Enric Torres fos ficció  per explicar tota la història.

Com t'ho fas per escriure de forma tan constant?
Sóc molt disciplinat. A més, faig el que m'agrada. I el que més m'agrada de la vida són els llibres, la música i les bicis; i tot està relacionat.

Amb què vols que es quedi el lector?
Que pensin que allò que va passar fa 100 anys, aquella il·lusió es va acabar pels totalitarismes. I que pensin què passa ara amb l'extrema dreta al replà de casa, sociològicament i a les institucions.