Adéu a la Segona Divisió B

Gràcia Escapulada

per Albert Benet

La contra

Panoràmica del partit Llevant-Europa amb 18.000 espectadors la temporada 1994-95
Panoràmica del partit Llevant-Europa amb 18.000 espectadors la temporada 1994-95 | A.B.

Les reformes del futbol espanyol lluny d’afavorir els febles acostumen a agreujar les diferències entre els clubs grans i rics i els petits i pobres. L’Europa ho sap prou bé perquè ha estat una de les víctimes dels descensos motivats per les modificacions anteriors dels grups de 2a o 3a divisió. La temporada 1967-68, per exemple, després de cinc campanyes enyorades, els escapulats van acomiadar-se de la divisió d’argent per culpa de la unificació dels dos grups existents aleshores. Mai més no hi van tornar i encara avui en patim els efectes esportius i socials. Gairebé vint anys més tard, una altra reestructuració, aquest cop de la 3a divisió, va condemnar els graciencs a la regional, on hi van ser tres temporades penoses que van fer perdre més seguidors. 

Preparem-nos per tornar a veure un Europa-Mestalla o un inèdit Atzeneta-Europa; la contrareforma ens deixa on érem fa 50 anys

Entre mig d’aquelles dues garrotades, la temporada 1977-78, la federació estatal va crear un esglaó nou que havia de ser un pont que connectés la 3a amb la 2a. El club escapulat, però, no va poder pujar a aquell tren nou, que en la seva estrena només va comptar amb quatre viatgers catalans: el Barcelona Atlètic; el Girona, el Sant Andreu i el Lleida. Després de 44 edicions, la Segona B dirà adéu aquest curs amb una única i decebedora participació europeista: la temporada 1994-95. Les circumstàncies, a més, a més, van ser molt poc propícies per als interessos del club. Sense camp propi, degut a les obres inacabables del Nou Sardenya, l’equip va jugar de lloguer al Feliu i Codina d’Horta i al Narcís Sala. Dos escenaris freds i llunyans per a l’afició gracienca, que va anar desertant les graderies. D’altra banda, el grup III era ple d’ossos del futbol català i valencià que es veien obligats a retornar al futbol professional el més de pressa possible: Llevant, Castelló, Elx, Sabadell, Nàstic, Alcoià, etc. Davant d’aquestes adversitats, l’equip van entrenar l’entranyable Pep Rovira, primer i un desconegut Osman Bendezu, després, va veure’s abocat durant tota la temporada al descens. Els mals resultats esportius van fer que les despeses ordinàries fossin més grans que els ingressos. Els directius de pes que acompanyaven el president Castro (greument malalt) patien cada quinze dies per si es podrien pagar les costes arbitrals (173.000 pessetes) i els desplaçaments. I més d’un va haver de gratar-se la butxaca sense dir-ho a la família. 

Aquella temporada les xifres van ser certament negatives: 19è lloc amb 21 punts i 17 negatius. Només es van guanyar 7 partits i se’n van empatar 7 més (les victòries encara valien dos punts). La il·lusió va durar ben poc i malgrat els molts intents posteriors, l’equip del Nou Sardenya no ha pogut tornar a la categoria que enguany ens diu adéu. 

D’aquesta manera, el pas gracienc per la que en els darrers 44 anys ha estat la categoria de bronze del futbol espanyol es resumeix amb una única participació. Molt lluny de les 31 de l’Hospitalet, les 22 del Sabadell o les 19 del Sant Andreu, entre d’altres equips del Principat. Amb aquest bagatge tan pobre s’explica que l’Europa sigui el club català amb més participacions a la 3a divisió (56). Una categoria, la quarta, que a partir del setembre esdevindrà la cinquena dins la piràmide futbolística espanyola. Per aquest motiu, l'ascens és gairebé una obligació per al club. Perquè el nom no fa la cosa i per molt que a la nova categoria l’anomenin 2a REFF no deixarà de ser una mena de 3a divisió rebatejada. Preparem-nos, doncs, per a tornar a veure un Europa-Mestalla o un inèdit Atzeneta-Europa. És a dir, que la contrareforma ens deixa on érem fa 50 anys.

L'equip escapulat de la temporada 1994-95