Miquel Bassols: "La nostra relació amb el bosc i la natura parteix d'un relat anterior"

El psicoanalista gracienc Miquel Bassols presenta aquests dies 'Boscúria. La natura perduda de les coses', un assaig per descobrir la manera en què el bosc ens vincula amb el que som

Cultura

El psicoanalista gracienc Miquel Bassols, en una imatge recent
El psicoanalista gracienc Miquel Bassols, en una imatge recent | Cedida

Miquel Bassols és psicoalanista i ex-president de l'Association Mondiale de Psychanalyse (2014-2018). Autor de nombrosos assajos, l'últim és Boscúria. La natura perduda de les coses, un relat que parteix de la seva experiència personal i que ens trasllada al més secret de la relació que l'ésser humà manté amb la natura, amb el bosc i les muntanyes. Escrit durant el confinament, confessa que uns de les seves referències directes ha estat l'artista Perejaume. 

Quin és el significat de 'Boscúria'?
És un terme literari i es refereix a tot allò que és de l'àmbit del bosc, delimita un espai, un lloc. Per a mi representa el més proper a l'inconscient, que és el lloc més íntim i més ignorat per a un mateix. Tots dos són llocs propers i fascinants i alhora un lloc estrany i aliè. El bosc a la cultura condensa allò desconegut. 

Què t'hi va motivar? 
Un amic em va proposar que escrivís sobre La síndrome de la cabana, aquesta idea de la gent que se sent segura en un espai tancat, i que se'n parlava durant el confinament. Va ser el punt d'arrencada i també parlo d'això concretament en el llibre.

A quins altres temes et va portar?
A la relació que mantenim amb la natura, que és una relació mediatitzada, no natural, sinó que sempre partim d'un relat anterior. Amb el llibre he descobert que en el món dels grecs, la fisis (natura) i el llenguatge (logos) no eren forces oposades sinó que formaven part del mateix element.. 

I la nostra cultura ara com l'entén?
Com un producte de consum de cap de setmana, i com un bé que s'acaba, que està en perill i cal protegir-la i preservar-la. 

Dius que al llibre no hi ha teoria. 
No volia fer teoria psicoanalista sinó partir de la meva experiència personal amb el bosc i la muntanya. No hi ha res de teoria sinó testimoni. Està escrit en segona persona i només a l'última frase hi ha un indicatiu de jo. Aquest fil estilístic m'ha permès establir un diàleg amb mi mateix, és una manera de prendre distància i tenir alhora proximitat suficient sense barallar-me massa amb mi mateix.

El vas escriure durant el confinament. Creus que encara desconeixem els efectes per a la salut mental de la pandèmia? 
Quan es produeix una experiència traumàtica hi ha uns efectes, però encara estem massa a prop per veure'ls tots. Sí que hem notat diversos símptomes, augment de les autolesions en adolescents i trastorns alimentaris. Tothom constata que en general s'ha incrementat la depressió i l'ansietat a totes les edats. 

Amb què t'agradaria que es quedés el lector?
Que cadascú pugui fer el seu propi camí al bosc i a l'inconscient. Només que ens preguntéssim pel significat del què hem somiat la nit anterior ja seria un pas.